La rutina de la desconeguda.

Eren les 7.40 i en Quim acabava de pujar a l’autobús que el portava cada dia a la feina. Eren uns vint minuts de trajecte que no se li feien gens pesats. Ja era una rutina que tenia instal·lada a la seva vida. En Quim era psicòleg i era molt curiós, li agradava saber-ho tot de la gent. D’aquelles persones que es creuava, per casualitat, cada dia pel carrer. Potser també era una forma d’allunyar-se de les seves visites diàries i rutinàries, d’aquells desastres dels seus clients que ja es sabia de memòria. Volia allunyar-se d’això, evadir-se.

I el trajecte en transport públic l’ajudava a imaginar-se la seva vida. Aquell matrimoni gran que cada dia, agafats de la mà, feia el mateix trajecte que a ell fins arribar a un parc solitari. Els observava i veia que les seves mirades eren buides, com si no els quedés res. O una dona, d’uns trenta anys, acompanyada del que suposo seria el seu fill. Un nen que no devia tenir més de quatre anys i que era ple de vida. A en Quim li agradava mirar-lo, contemplar-lo i encomanar-se de la seva vitalitat.

Els observava a tots però inevitablement es fixava en la noia adolescent que tenia al costat. Cada dia s’assentava al mateix seient i ell suposava que el seu destí era l’institut. Potser per la seva feina, en Quim es preocupava per ella perquè no entenia res del seu comportament. Era estranya. No li encomanava transparència.

Aquella nena, de la qual ell no sabia el nom, devia tenir uns catorze anys. Tenia el cabell negre, com el carbó, i molt llarg. Vestia sempre de manera esportiva i enganxada als auriculars del seu mòbil. Només era allà de cos present. Com si la seva ànima estigués molt lluny, o simplement no hi fos, vivint en un altre planeta. A l’autobús mai establia una conversa de més de quinze segons amb algú i en Quim sabia que una persona només es comporta així i evita les relacions socials quan porta una tempesta per dins.

Estaven separats per només un seient i en Quim feia esforços perquè ella no notés que l’observava. Volia saber qui era, on anava, perquè sempre estava sola i perquè semblava com si tothom li fes nosa. No era el comportament normal d’una noia de la seva edat. I ell volia ajudar-la, tot i intuir que ella no ho permetria.

Va baixar a la mateixa parada que la nena per saber quin era el seu destí i investigar una mica més de la seva vida, mentre enviava un missatge al seu cap dient-li que avui entraria més tard a treballar. Al baixar, una conversa li va aturar les seves reflexions:

–       Hola, Judit! Que vas a classe?

–       Sí. I l’Oriol que no ve?

–       Avui està malalt. Tots els teus companys ja són a dins. Que t’has adormit avui?

Ella es va posar vermella i va mirar cap a terra. No recordava res del que havia fet abans de pujar a l’autobús i ara s’estava morint de vergonya.

–       Tranquil·la, reina. No tots recordem el que acabem de fer. Va, fes-me un petó i entra a dins.

Ara en Quim se sentia una mica culpable. Havia escoltat una conversa aliena que li havia arribat molt més del que es pensava. I ara li encantaria córrer fins arribar a ella, abraçar-la i dir-li que ella també és una noia normal. Que potser no té la intel·ligència o la capacitat de socialitzar que qualsevol noia de la seva edat però el que sí té és una bondat, una heroïcitat i unes ganes de menjar-se el món que això no es pot ensenyar a cap escola. En Quim sentia que havia de fer alguna cosa per ella. Fer-se present.

La va veure assentada amb un banc davant de la porta de l’escola. És a dir, no havia entrat i segurament ho havia fet perquè tenia por del que li poguessin dir. I ella no pogués respondre al no recordar què havia fet aquest matí. Ell no es va assentar al seu costat perquè va pensar que ella es sentiria una mica violenta.

Va agafar el cd de la bossa que havia comprat per la seva filla i se’l va començar a mirar. Fent veure que se l’estudiava, que realment li interessava. L’estratègia va fer efecte i ràpidament ella va fer un salt i li va dir:

–       No m’ho puc creure. També t’agraden els One Direction? És el millor grup de música que ha existit mai!

A en Quim se li va escapar el riure i, per suposat, no li va confessar que ja sentia que havia fet l’obra del dia. Ell la mirava i veia que per primera vegada els seus ulls s’havien il·luminat. I si l’havia fet somriure, molt millor.

–       Home, sonen bé però d’aquí a dir que són els millors, hi ha un abisme. Són una mica limitats, no trobes?
–       Què? No en tens ni idea? Segur que no els has escoltat mai i els has comprat per la teva neboda.
–       Error. Per la meva filla.
–       Veeeeeus!
–       Vinga, ho discutim un altre dia. I entra a l’escola que sinó si que et caurà una bona bronca. I fes el favor de riure més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s