Aprendre a somriure quan ella ja no hi és.

Tocaven les cinc de la tarda al rellotge de peu de casa en Ramon. Feia un soroll estrident. Sempre que la Mònica, la seva filla, li deia que ja era hora de canviar-lo, que era massa sorollós i no funcionava gaire bé, ell responia que mai dels mais. Que un dels seus millors amics, l’Antoni, li va regalar quan va morir la seva dona, l’Eulàlia. Un dels regals més preuats del món per ell, just en el moment en què no sabia cap a on tiraria la seva vida. On tot era un laberint.

Eren les cinc i li tocava anar a buscar l’Adrià a l’escola, el seu únic nét. L’il·lusió de la seva vida. Passava hores amb ell: jugant al parxís, acompanyant-lo al parc o fent veure que no li feia mal el genoll quan feien tocs amb la pilota. Tot el temps que no li va dedicar a la seva filla, de petita, ara li dedicaria al seu petit príncep. S’ho va prometre a sí mateix i d’això ja fa uns quants anys.

En Ramon era professor i historiador. Li encantava llegir llibres, de qualsevol temàtica, i buscar, investigar. Ser conscient de quin era el seu passat, de perquè mai va poder conèixer el seu pare. Conèixer els qui van arribar abans d’ell per saber on anar. Curiosament, va conèixer la que acabaria sent la dona de la seva vida en una biblioteca i no li va caldre desplegar el seu encant davant d’ella perquè va ser ell qui va caure de quatre potes. Fins que ella va morir, quan la Mònica estava embarassada.

Sovint, quan anava a buscar l’Adrià a l’escola, anava a comprar-li un bon berenar i tornaven a casa. L’Adrià no volia que li posés la televisió ni aquells dibuixos animats que ja se’ls sabia de memòria; volia que el seu avi li expliqués històries i històries, del que fos. No se’n cansava. I a ell, a en Ramon, li agradava imaginar-se que li estava transmetent alguna cosa més que la seva història. Un llegat.

Quan no estava amb el seu nét, es regalava moments per ell. I no per entristir-se o recordar la Lali, el contrari. Tenia un hort que feia dies que no cuidava i aquell era un bon moment per retrobar-se amb ell mateix. Hi passejava, cuidava les seves plantes i al acabar s’assentava en un banc que el seu germà li havia construït fa anys.

S’hi asseia i veia la seva vida en un túnel, com l’hivernacle que tenia al costat. Hi havia la Lali, de jove, guapíssima, plena de vida. La seva única filla, aprenent a caminar. Milers de records inesborrables, alguns plens de felicitat i altres de dolor. Però tots els recordava amb un somriure. Ara pensava que tot ho hauria fet tan diferent. Creia que havia d’haver dedicat molt més temps a elles, a la seva família, a una feina perquè ha sigut ara i no fa trenta anys que ha descobert que la feina és només això, una feina. Que passa, és efímera.

Al final de tot, hi havia la mort. La maleïda mort. Les enèsimes llàgrimes que va vessar per la Lali mentre sentia que ella l’esbroncava, i l’animava a seguir. A caure i a saber aixecar-se, sempre. Lluitant dia a dia, encara que en alguns moments volgués que la terra se l’emportés. Perquè, en el fons, la vida val molt la pena si saps com gaudir-la. Si no et retreus res i aprofites cada segon. Si fas el que sigui per aconseguir la plenitud.

Ara en Ramon no la plorava, somreia i somreia. I estava enormement agraït a la vida. A la Mònica, a l’Adrià i a la néta que estava per venir. Sí, la Lali tenia raó quan li va fer veure que aquesta era la vida que mereixia, la que s’havia lluitat i la que valia molt la pena. Encara que a vegades els records li foradessin el cor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s