La mort.

Tendim a pensar que la mort és llunyana, al final de túnel, inabastable. Que arriba als altres, al veí del costat, però que a nosaltres, no. Com si pertanyés a algú altre, a una realitat paral·lela. Que encara hem de viure molt abans d’arribar-hi. És com si ens volguéssim convèncer a nosaltres mateixos que encara hem de fer moltes coses. Viatjar, enamorar-nos, conèixer gent nova. La realitat és que la vida també és això. Acceptar que la mort forma part de nosaltres, que és present en les nostres vides per molt que tinguem l’esperança que no, que la vida és més o menys, justa.

Evitem parlar de la mort, com si fos un tema tabú, amb la boca petita.  Hi pensem dins nostre, capficant-nos en la nostra pròpia reflexió, rumiem quin és el món que ens trobarem quan deixem de tocar de peus a terra però no ens atrevim a parlar-ne amb ningú. No ho fem perquè la mort és dubte, és incertesa, és por.

El cert és que és molt present a l’entorn de cadascú de nosaltres i ens colpeja d’una manera maleïda, inhumana, esfereïdora, irreal. És present en un amic, en un familiar, en un company de feina o en aquella persona que cada dia ens trobem a l’autobús, al tren o anant amb bici, de casualitat.

El dolor és tan gran, tan enorme, tan indescriptible que és com si no paressin de donar cops de martell a dins nostre. Una i una altra vegada. Fent-nos sentir dèbils, poca cosa. És un sentiment tan abismal que no es pot descriure amb paraules fins que el vius en pròpia carn. I sents que res és comparable a això. Res es pot comparar al dolor per una pèrdua, sigui quina sigui. I fa mal. Fa mal al cor, a l’ànima, a la pell.

En realitat, no vivim per nosaltres. Vivim per ells, per els que ja no hi són, perquè el millor homenatge que els hi podem fer és que el seu llegat sigui viu i extensible als nostres pares, amics i/o fills.

Ens porta a aquest món tan meravellós i tenebrós que és la vida. Serveix per aturar-nos, per comptar fins a deu, per aprendre. Per donar gràcies a la vida de que nosaltres, sí, estem vius. Per fer-ne una lliçó de vida. En realitat, tot passa molt ràpid, massa, i quan te’n vulguis adonar, potser ja no seràs a temps de posar-hi remei. No voldràs maleir-te per tot allò que no has fet, oi? Si ara necessites buidar les llàgrimes, desfogar-te i tornar-te a omplir de vida, vés a comprar un ram de roses per la teva parella o la teva mare. O truca a aquesta amiga que tens mig abandonada i fa mesos que no veus.

La vida és avui. No la deixis passar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s