La mort.

Tendim a pensar que la mort és llunyana, al final de túnel, inabastable. Que arriba als altres, al veí del costat, però que a nosaltres, no. Com si pertanyés a algú altre, a una realitat paral·lela. Que encara hem de viure molt abans d’arribar-hi. És com si ens volguéssim convèncer a nosaltres mateixos que encara hem de fer moltes coses. Viatjar, enamorar-nos, conèixer gent nova. La realitat és que la vida també és això. Acceptar que la mort forma part de nosaltres, que és present en les nostres vides per molt que tinguem l’esperança que no, que la vida és més o menys, justa. Continua llegint