Un accident o un toc d’atenció?

Fa quatre dies que el Barça es va deixar tres punts al Camp Nou contra el València. A priori, no semblava un partit on l’equip hagués de suar gaire per guanyar als xes. En els últims anys, el València viu temps convulsos. Canvis continus d’entrenador, grans jugadors que marxen, dirigents que no fan res més que endeutar el club, etc. I suma i segueix. El València és vuitè a la classificació i l’afició li demana més a un club que per qualitat hauria d’estar en posicions de Champions. Doncs sí, va arribar al Camp Nou i es va emportar tres punts que, segurament, a ells els saben a or. I a mi em semblen més demèrit del Barça que mèrit del València.

La primera mitja hora de partit va ser de domini absolut del Barça. Totes les pilotes li ponien. Tocaven i tocaven i una va tenir la sensació que havíem reculat uns anys. Que no havíem oblidat les bases d’unes idees, d’una filosofia de joc. Però com sol passar últimament a Can Barça, només va ser un miratge.

Era tant el control del Barça que els mateixos jugadors es van adormir i es van creure que aquell partit el guanyaven de carrer. Van abaixar els braços, oblidant que si alguna cosa té aquest València és lluita, esperit de sacrifici i esforç fins l’últim segon. Quan els jugadors blaugrana se’n van voler adonar, els jugadors del València ja els hi passaven la mà per la cara. I ja era massa tard. Als trenta minuts, no t’ho pots creure. Ho has d’assegurar.

El pitjor de tot és que a la segona part el València es va creure que podia guanyar. La sensació és que els jugadors del Barça ni volien ni podien. Com si la situació els hi vingués molt gran. Molt gran a ells, els que ho han guanyat tot i ara sembla que no s’hi pugui fer res. Que ningú tingui el que s’ha de tenir per manar, per imposar autoritat i per tenir un projecte futbolístic amb cara i ulls, la falta d’un líder. El Barça va fent tal com ve el riu, sense fluir, i pensant que tot anirà bé sense tenir les coses verdaderament clares. Quan un està segur del que fa i de com ho fa, no hi ha dubtes. Potser el Barça ha oblidat aquest punt. Saber cap a on volen anar.

Dies després de que el Barça caigués al seu estadi contra un dels Valències més fluixos dels últims temps, la FIFA va fer una entrevista a Xavi Hernández. En les seves declaracions, va dir que la derrota contra els valencians va ser un simple accident i que estaven concentrats en el pròxim partit. Quan vaig sentir aquesta frase fatídica, odiosa –“ha sigut un accident”- vaig haver de mirar dos cops si realment aquestes paraules havien sigut pronunciades per el centrecampista del Barça.

Xavi és un dels jugadors més emblemàtics del club, porta vestint la samarreta blaugrana més de quinze anys i n’és capità. Ell n’ha vist de tots colors, molt pitjor del que està vivint ara i em nego a pensar que realment es creu que la derrota de l’altre va ser puntual, simple casualitat. No, així  no.

Sóc partidària de no capficar-se després de no fer les coses bé ni de voler sentenciar-ho tot el primer dia perquè al futbol no tens temps a preocupar-te per el que ja has fet. Quan t’hi preocupes, ja tens un altre partit en el que t’has de centrar. No hi ha temps per el penediment perquè tot el que has fet en el passat, ja ha caducat. No val per res i ho has de tornar a fer, dia rere dia. Però no per això els jugadors i l’staff tècnic no poden ignorar que allà dins passa alguna cosa. No poden fer veure que tot és normal, que juguen com abans, que porten la mateixa vida i fan les mateixes coses que quan ho guanyaven tot, perquè ells, millor que ningú saben que d’allò ja en queda molt poca cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s