Seguint amb l’exemple.

Cada dia, des de que la Laura va marxar, en Sergi feia el mateix gest al llevar-se. Tocava la foto de la seva germana que tenia al tocador de la seva habitació i s’aturava un moment. A vegades, li semblava com si fos aquí, com si la pogués tornar a tocar. Com abans. Aquesta sensació li durava pocs segons. De seguida, mirava cap amunt i recordava les paraules que es va prometre quan ella va marxar. Que ningú el veuria a terra, capcot, com si no pogués superar-ho.

La Núria estava preocupada. El seu home, en Joan, semblava la mar de tranquil i ella no ho podia entendre. Ella sempre havia tingut un somni molt poc profund. Recordava quan el seu fill, en Sergi, era un nadó i ella es passava les hores contemplant-lo, admirant-lo. Li era impossible aclucar els ulls i en Joan dormia d’una tirada. En alguns moments, admirava aquesta capacitat d’oblidar-se del món per el dia següent, tornar a començar.

Aquesta nit, a la Núria també li havia costat dormir. La seva preocupació, com havia sigut des del dia que el va portar al món, era el seu fill. Ara tenia 17 anys, ja era un petit gran home i estava en aquella etapa que ni han crescut lo suficient per fer la seva vida ni tenen clar on volen encaminar el seu futur. Entre setmana, en Sergi estudiava primer de Batxillerat als matins i a les tardes, es dedicava a ajudar al seu pare al taller de fusteria que tenia a casa des de feia vint anys. El cap de setmana, jugava a bàsquet. La seva mare volia que fes les coses que fan els nois de la seva edat: estudiar i començar a ser responsable però també a divertir-se. A viure la vida. Perquè possiblement el que pot fer ara no ho podrà fer mai més.

La Núria volia que fos més sociable i que no només es passés els dies tancats amb el seu pare. Creia que si no sortia d’aquelles quatre parets acabaria per tornar-se boig i li vindrien al cap molts més dilemes dels que ja tenia. Quan ho parlava amb el seu marit, sovint s’acabaven discutint. Ell no hi donava importància i li meravellava veure’l tan entregat a la seva passió, al seu ofici. S’enorgullia del seu petit príncep.

En Sergi era una persona entranyable i diferent, sí, molt diferent. La mort de la seva germana quan aquesta només tenia dotze anys va ser un gran trasbals per ell i des d’aquell moment les seves prioritats van canviar. Es va prometre que faria el que fes falta perquè la Laura pogués sentir-se orgullós d’ell i no el veiés cada dissabte a la nit perdent-se per les discoteques com feien els seus amics.

Per suposat, que li agradava cada diumenge anar al bar de baix a veure el partit del Barça amb els seus amics, fer una cervesa i explicar-se la vida però quan ells li proposaven per sortir de festa algun divendres o dissabte, ell de seguida hi posava excuses. De tant en tant, els feia una mica de cas i els acompanyava a la discoteca però sempre que ho feia sentia que allò no era el seu món. S’hi sentia incòmode, immers en un planeta fals, on tot s’aparenta per aconseguir alguna cosa a canvi, de la qual el dia següent ni te’n recordes. A ell li agradava viure els petits moments i guardar-los a la seva retina, fer-los inoblidables. I cada vegada que trepitjava un local nocturn sentia que el que hi passava allà no era vital, no li canviaria la vida.

En canvi, al dia següent intentava llevar-se d’hora, obria la porta de casa i caminava uns dos-cents metres tot passejant la Lluna, la seva gossa. Arribava fins on era el seu pare. Cada diumenge era així, no movien ni un mil·límetre els seus plans, pare i fill, però no se’ls hi feia una rutina, no se’ls hi feia incòmode. Era el seu hàbitat natural allà on els dos es retrobaven i sense confessar-se grans veritats, es deien moltes coses. Amb una mirada, amb un somriure, amb petits gestos. Sabien molt l’un de l’altre sense ni tan sols obrir la boca.

Li agradava trepitjar el taller del seu pare. Adorava l’olor de la fusta, d’una taula acabada de fer. Quan els dos treballaven junts, regnava el silenci. No es molestaven l’un a l’altre. Ell, en Sergi, no es veia capaç de descriure aquell so, aquell silenci. Tenia 17 anys i no sabia què seria de la seva vida, però el que sí sabia és que allò era lo seu. Ho sentia a dins. Ho disfrutava, ho adorava i sempre que la seva àvia li demanava què voldria ser de gran, ell li responia: ‘Jo vull ser com el papa. Vull fer L’OFICI de fuster’.

I quan la seva mare el sentia pronunciar aquestes paraules, li notava una brillantor als ulls i el veia tan entusiasmat, s’adonava que qui sap, potser, no ho havien fet tan malament. Potser, haver passat tantes penúries i haver vessat tantes llàgrimes havia servit d’alguna cosa. Llavors, s’aixecava i l’omplia de petons.

La seva Laura ja no era aquí i no passava ni un minut que no recordés les seves rabietes, els seus crits o els seus somriures però la vida li havia regalat una altra cosa. Un fill que volia seguir l’exemple dels seus pares i que s’havia adonat, per si sol, que a vegades el millor aprenentatge no es dóna a l’universitat. La llar, l’unió, la família. Aquesta és la millor escola i la que és eterna. Com la Laura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s