Els autèntics marxen massa d’hora.

Hem començat el dissabte amb molt mal peu al saber la notícia de la mort de Luis Aragonés als 75 anys, a causa d’una leucèmia. Va ser jugador i entrenador de futbol a molts equips espanyols. Trobaríem pocs entrenadors que hagin dirigit tants equips a la Lliga espanyola: Atlètic de Madrid, Barça, Betis, Espanyol, Sevilla, València, Oviedo i Mallorca. En aquest últim, fins i tot el va portar als vuitens de final de la Copa de la UEFA. Va ser entrenador de la selecció nacional de futbol des del 2004 fins al 2008 on va deixar petjada. Una petjada que seria recompensada amb els esperats títols que arribarien a partir d’aquest moment. Luis Aragonés va ser d’aquestes persones intel·ligents que sempre va saber quan s’havia de marxar, abans que el fessin fora. I amb l’Eurocopa a la seva butxaca.

Luis Aragonés no era un entrenador normal, no passava desapercebut ni per jugadors ni per directius ni per afició. Mai va ser políticament correcte ni es va preocupar per agradar a tothom. Segurament, això li va portar alguns enemics però també va saber-se guanyar l’afecte dels jugadors. Els mateixos que ara el recorden i reconeixen que han marcat la seva carrera, personal i professionalment.

Avui els diaris van plens de les seves frases mítiques i dels seus enfrontaments amb alguns futbolistes. Avui, els mateixos que l’exalcen, que el posen a dalt de tot i l’anomenen mite són els mateixos que quan Luis Aragonés no va convocar a Raúl González per l’Eurocopa 2008 -Eurocopa que va guanyar-, demanaven la seva dimissió. Ara se’n renten les mans i miren cap a un altre cantó. És l’esport nacional d’aquest país: criticar i humiliar de primeres i quan ja no s’hi pot fer res, quan ja no el tenen a davant, el tracten d’heroi.

Si des del 2008, la selecció nacional de futbol ha arribat a l’elit mundial amb dues Eurocopes i un Mundial també ha sigut gràcies a ell. Un entrenador diferent, tot un personatge, massa dur per alguns i entranyable per uns altres que va fer creure a uns jugadors que podien ser els millors del món. El millor homenatge és aquest: el seu llegat.

No s’ha d’obviar la seva gran tasca i s’ha de seguir recordant el seu llegat, dia a dia, per les futures generacions que ja no el podran gaudir més. Però dir que els èxits del Barça de Pep Guardiola és gràcies a Luis Aragonés és passar-se tres pobles, o quatre. Potser, entre tots, ens estem passant una mica.

Un pensament sobre “Els autèntics marxen massa d’hora.

  1. Hola!
    Com va? He descobert el teu blog fa molt poc i t’haig de felicitar sincerament pel teu estil escrivint. Se’t llegeix d’una manera extremadament fluida i trobo que saps plasmar la teva sensibilitat amb una gran naturalitat. Hi ha textos preciosos per aquí 🙂 Pero bé, suposo que ja deus estar cansada de tants ‘piropos’ (que segur que ja et fa molta més gent) i és per això que he volgut deixar un comentari en aquest post en concret. I és que no acabo d’entendre prou bé l’ús que fas del terme ‘nacional’ quan parles de la ‘selecció nacional de futbol’. En aquest cas nació = Espanya? Ho sento, ja sé que segurament és una collonada això que t’estic dient però m’ha quedat el dubte. Moltes gràcies per tot i perdona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s