Qatar Airways o Més que un club?

Agafo el comandament al meu pare –sense permís- i poso TV3. La televisió autonòmica ofereix el partit de Copa del Rei de vuitens de final entre el Barça i el Getafe. Abans de començar el partit, ofereixen unes imatges de l’estadi i em sorprenc veient que l’assistència sembla molt llunyana d’arribar a mitja entrada. Si Sandro Rosell tenia por de que amb l’assistència dels nens, hi hagués problemes de massa aforament a l’estadi, no cal que pateixi. Sí, d’acord, l’horari és indecent per ser un partit entre setmana i contra el modest Getafe però potser algú del club hauria de prendre mesures. Com està fent el campió d’Europa. Ells sí que omplen l’estadi a cada partit i, tot i així, han disminuït el preu de les entrades. Potser, al final, només és qüestió de voler-ho fer. Continua llegint

Un fet altruista.

Aquests dies s’ha pogut llegir a qualsevol mitjà de comunicació una notícia que m’ha fet pensar que encara queda una mica d’empatia, d’humanitat i altruisme, encara que cap telenotícies obri amb aquest succés. Un empresari, que no ha volgut donar a conèixer el seu nom, ha cedit un habitatge i un lloc de treball a una parella sense recursos i amb un nadó.

La Raquel treballava a les pistes d’esquí d’Andorra però quan es va acabar la temporada, no li van renovar el contracte. Sis mesos més tard, en Jordi es va quedar a l’atur ja que l’empresa de construcció on treballava va acabar tancant. Es van trobar sense feina, sense poder pagar un habitatge i amb la Raquel embarassada. Amb un fill en camí, la Raquel i en Jordi es van trobar sense noves oportunitats i cada vegada més enfonsats.

La sort els hi va canviar quan un assistent social del Banc d’Aliments els va parlar de la Fundació Rosa Oriol, una entitat que té albergs per a gent sense recursos. Sor Lucía Caram, la monja que coordina la fundació, els va dir que un empresari s’havia assabentat de la seva història i volia ajudar-los.

Aquest empresari els hi ha cedit un pis i un forn, amb una botiga, amb tot l’equipament necessari perquè aquesta família pugui començar de nou. I ho ha fet d’una manera completament altruista. A més, ha actuat de manera totalment anònima, el que per mi encara és més admirable. No vol que es parli del seu fet, de que hagi sigut capaç de posar-se al lloc d’aquells que ja no tenen res i procurar-los una vida digna. Quants representants polítics s’omplen la boca dient tot el que han aconseguit i el que més motius té per sentir-se’n orgullós, prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Potser és aquest el país que hem de voler. Gent anònima, discreta, tolerant i amb capacitat per saber que tothom necessita una petita ajuda per sortir d’allò que semblava un pou i comprovar que no tot està perdut. Aquesta és la verdadera crisi que s’ha de paliar. Em segueix sabent greu que cap diari obri amb notícies com aquesta. Ens omplen els diaris i telenotícies de notícies plenes de tristesa i desolació.

I què voleu que us digui, a mi també m’encantaria saber que encara passen coses dignes d’aplaudir, com aquesta.

El jugador que no acapara portades.

Pedro Rodríguez és aquest jugador que no fa gaires anys ningú coneixia. És aquest futbolista que Pep Guardiola va rescatar del Barça B quan el de Santpedor va agafar les regnes de la banqueta del primer equip, substituint a Frank Rijkaard. És aquest noi petit, esquifit i amb cara de no haver trencat mai un plat que es feia dir Pedrito. I que més d’un va pensar –m’hi incloc- que amb aquest nom no arribaria gaire lluny al món del futbol. Don Pedro mai ha dit una paraula més alta que l’altre. No ha cregut en els micròfons ni en vendre la seva vida constantment a les xarxes socials, i sí en el treball, l’esforç, el sacrifici i, és clar, la recompensa. La boca callada i a treballar molt. És aquest jugador que ningú l’anomena com el millor del partit però que quan no hi és, se’l troba a faltar. Continua llegint

Els Reis que han marcat la meva vida.

A casa, els Reis mai han sigut una senya d’identitat. El meu germà i jo sempre vam estar més bojos per el Tió que no per els Reis. El fet de cagar el tió per nosaltres era un fet diferencial, màgic. I, evidentment, anar a veure Els Reis ens feia gràcia. Però no era el mateix. La meva mare mai ens hi va fer creure gaire en aquest conte que no parem d’explicar als més petits de que els Reis d’Orient venen de lluny i que ens portaran molts regals. Potser mai ens va transmetre gaire il·lusió perquè sabia que quan ens assabentéssim de la veritat, seria molt pitjor. En canvi, encara recordo com si fos ara la cara d’il·lusió que tenia el meu pare cada vegada que anava a rebre’ls. Ara penso que estava molt més content ell que nosaltres! Continua llegint

M’agrada ser vella.

La Teresa tenia seixanta-i-cinc anys. Fa dues setmanes es van complir deu anys de la mort d’en Jaume, la persona amb qui va compartir vida, mitja vida. Era un 15 de gener del 2004. La mort el va sorprendre quan, com cada dia, anava caminant fins al poble per anar a comprar el diari i el pa. Quan l’ambulància va avisar la Teresa, ja no hi havia res a fer. Ni tan sols se’n va poder acomiadar. Després de la mort del seu marit, la seva filla Alba li va proposar que anés a viure amb ells. Però la Teresa, d’immediat, s’hi va negar. Ara li tocava aprendre a viure sola i descobrir-se a ella mateixa. Saber què era la verdadera vellesa i per res del món volia fer nosa als seus fills, que havien de viure la seva vida. La que els hi tocava. Continua llegint