Les arrels.

Mentre pujo les escales sento que està sonant el telèfon. Pujo els esgraons de dos en dos, obro la porta ràpidament i quan estic a punt d’agafar l’auricular, veig marcat el número de la mare. Alguna cosa passa quan ella em truca, rara vegada ho fa, rara vegada em busca. Lamentablement.

–       Sí?

–       Carla, filla, sóc jo.

–       Hola, mare. Que passa alguna cosa?

–       Sí. Has de tornar, immediatament. Hem trobat mort el teu germà. L’ha atropellat un tren.

L’auricular em cau a terra. M’assento a terra i, curiosament, els meus ulls no vessen ni una llàgrima. És com si allò no anés amb mi, com si fos el germà d’algú altre. D’algú que no m’importa. Tanco els ulls desitjant que això sigui un maleït malson. Però no, topo contra la realitat. I ploro, a llàgrima viva. Com es plora quan et sents desesperada, impotent, sense poder fer-hi res.

L’ha atropellat un tren. L’ha atropellat un tren. Per molt que la mare m’ho vulgui fer creure, els trens no atropellen persones. Les persones provoquen que el tren els passi per sobre. Per algun motiu, l’Arnau va provocar aquest fet. Un motiu que mai descobriré. Perquè va voler marxa, d’aquesta manera, sense acomiadar-se? Com de desesperat has d’estar per voler-te suïcidar? Què li passava realment? Perquè cap de nosaltres ho sap? Arnau, mai sabràs com de destrossats ens sentim els teus perquè si fos així, no hauries marxat així. Tan de sobte. I sí, et culpo. Perquè tu has marxat però els que ens quedem no sabem què fer perquè no hi trobem ni una sola explicació. I ja saps que a tot hi busquem un perquè.

Fa tres anys, quan vaig perdre el meu amor, el meu David, -també de sobte-, no m’ho vaig pensar dos cops i vaig decidir agafar un avió i buscar-me la vida, retrobar-me amb mi mateixa. De casa, tu vas ser l’únic que em va entendre. Em vas donar una empenta per seguir. Ni el pare ni la mare ho van entendre, acusant-me d’una falsa fugida. Mai m’hagués imaginat que l’abraçada que em vas fer l’últim dia, a l’aeroport, acabés sent l’última. Que ja no pogués tocar les teves mans, ni els teus cabells, ni fer-te bromes sobre els molts quilos que t’has engreixat des de que ets pare.

Em disposo a tornar a casa nostra. Però no ho faig per els nostres pares, Arnau. Ho faig per la teva família, l’Anna i la Laia. Elles verdaderament necessitaran d’algú que les acompanyi, que les faci somriure i que els pugui demostrar que, al final, la vida val molt la pena. Val la pena per gaudir de persones tan extraordinàries com tu. El temps que et vaig/vam compartir va ser molt poc, se m’ha fet molt curt, però va ser tan intens que, per sempre més, es quedarà dins meu.

Agafo les maletes de l’avió mentre veig un taxi que m’espera. D’ell en baixen una dona guapíssima, amb els ulls inflats de tan plorar, i una petita princesa que segurament no sap, amb prou consciència, el que està vivint. Deixo les maletes al terra i faig una petita carrera fins arribar a elles. La Laia se’m tira a sobre, emocionada. L’Anna em mira, m’agafa la mà i amb llàgrimes als ulls, fem un esforç per somriure.

Perquè sí. Perquè tu ho voldries així. Perquè això és el que tu em vas ensenyar. Lluitar, lluitar i no deixar de fer-ho mai. Fins i tot quan les forces no t’ho permetin, fins i tot quan el que més desitges és que la terra se t’emporti.

I sí, ara després de set anys, m’he retrobat a mi mateixa. Ara sé quines són les meves arrels. Ara sé on casa meva. És on siguis tu. A cada racó, a cada minut, a cada somriure, a cada llàgrima, hi seràs tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s