Des d’un hospital

Cinquena planta. Habitació 32. T’escric això instal·lat al llit de l’hospital on em tenen des de fa quinze dies. Començo a escriure’t sense saber gaire què dir-te mentre els dits em tremolen. M’he d’afanyar ja que d’aquí pocs minuts arribarà la infermera i em renyarà perquè li he promès que no faria esforços. Però tu bé saps que mai vaig seguir les regles.

Segurament, des d’allà on siguis, em cuides i fas tot el possible per no portar-me a on ets tu. Però a vegades, com avui, desitjaria amb totes les meves forces acabar aquesta agonia, aquesta soledat i que tornéssim a somriure plegats. Des de que vas marxar, visc sol, a la nostra llar. On encara hi ha els nostres records, les teves fotografies, la teva roba. Tot. Intacte. D’aquesta manera, és com si encara fossis aquí.

Feia setmanes que no em trobava bé. Em cansava de seguida i ja saps que sóc una persona molt activa. Fins que a principis de mes vaig tenir un infart. La meva sort va ser que la veïna de baix, sí, aquella dona tan bondadosa que tan ens va ajudar, em venia a veure com fa cada dissabte i em va trobar al terra. Si no fos per ella, ara seria on ets tu. Des de que vas marxar, fa exactament mil vuit-cents vint-i-cinc dies, tot sembla d’un altre color. Més fosc. No teníem família però ens teníem l’un a l’altre i mai vaig sentir-me sol, abandonat, deixat, fins que tu vas marxar.

Les infermeres em cuiden com un nen petit i totes elles ja saben la nostra història. Ja ho saps, que a certa edat, repeteixo les coses. No sé ni jo quantes vegades han sentit el nostre llibre de la vida. Elles somriuen i em diuen que en realitat tu em cuides. Com si això fos un consol.

Des de que m’han ingressat no paro de pensar en com ha sigut la meva vida, la nostra vida. Va ser tranquil·la, serena, estable. Com qualsevol altre matrimoni. Amb cops molt durs i moments meravellosos, ni més ni menys que els veïns del costat. Mai ens vam plantejar tenir fills i mai me’n vaig penedir. No tenir germans va fer que no em preocupés no tenir descendència. Fins ara.

Ara quan em sento totalment sol, quan els dies i les nits se’m fan eternes, m’agradaria tenir a algú, qui fos, aquí al costat, a qui jo pogués parlar, que m’escoltés. Saps què li diria? Li demanaria que em llegís les cartes d’amor que ens enviàvem quan érem dos marrecs de vint anys. També li explicaria que la teva malaltia va fer que els nostres últims anys junts fossin molt durs, fins al punt que vas arribar a no reconèixer-me. I li acabaria confessant que preferia esforçar-me perquè reconeguessis a l’home de la teva vida que no haver-te perdut per sempre.

Ara t’he de deixar. Sento unes passes que deuen ser de l’infermera.

–       Jaume! T’he dit mil vegades que no facis esforços, que descansis!

–       Va, nena, no em renyis més i fes-me un favor. Porta aquesta carta a qualsevol pacient de l’hospital.

–       Però… A qui va dirigida?

–       A ningú, filla, a ningú.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s