Quedar-se sols.

La Rosa té cinquanta-i-tres anys. Comparteix la seva vida, des dels vint-i-set, amb el Miquel. Dir que el seu ha sigut un camí de roses seria mentir però sí que estava molt orgullosa del que havien construït. El Miquel era més innocent que ella i tenia un caràcter complicat però la Rosa sempre va tenir molt clar que el Miquel ho va deixar tot per ella. Fins al punt d’enfrontar-se a la seva família. Ella era professora de secundària i ell havia treballat tota la seva vida a una fàbrica tèxtil. Mai els hi va faltar de res però tampoc es van permetre grans luxes. Van tirar endavant amb el que tenien, conformant-se amb poder viure bé. Sense excessos però sense passar penúries.

Ella era el pilar de la família, i el Miquel ho sabia. Un era el suport de l’altre, i viceversa. Només ella sabia el que li havia costat mantenir una família unida i intacta i ja fa molts anys que si algun dia allò es trencava, no seria perquè ella no ho hagués donat tot. Adorava la seva feina. Li encantava tractar amb nens adolescents, els sabia portar i els portava al seu territori però sempre va tenir molt clar que allò era només una feina. Que de feines n’hi podia haver moltes. De família, només una. La Rosa tenia gravat al cap l’experiència del seu germà, l’Andreu, que per obsessionar-se per la seva feina d’advocat i passar-hi més hores del que correspon, va acabar trencant el seu matrimoni per falta de dedicació. Per abandonament.

La Rosa i en Miquel tenien dos fills; la Carla, de 19 anys i l’Oriol, de 24. Vivien a casa, amb els pares, però com és normal feien molta vida amb els seus amics, ja eren més independents. La Rosa se sentia bé. Els anys de cuidar-los, d’estar-los molt a sobre, de renyar-los quan convenia d’educar-los, ja havien passat. I ara només volia disfrutar-los, veure’ls feliços. Ella sentia que estava en un moment ple, intens, radiant. Era feliç al costat de l’home de la seva vida i no tenia grans preocupacions. Treballava però també tenia temps per dedicar-se un temps per ella mateixa, com anar a les classes de pilates o dedicar-se a la pintura, una de les seves passions.

Li agradava quedar-se a casa un dissabte a la nit, veure una pel·lícula al costat del seu home i adormir-se junts. Ella mai va tenir un somni profund i sovint es desvetllava a mitja nit. Quan li passava això, el primer que feia era anar a l’habitació dels seus fills per veure si ja havien arribat. Si la resposta era negativa, a ella se li feia impossible tornar a agafar el son. No podia entendre com en Miquel dormia tan tranquil, com si no passés res. No obstant, també admirava la seva capacitat per relativitzar i no capficar-se tan en aquelles coses que segurament es poden solucionar. Fins i tot alguna vegada s’havien enfadat per això.

A la Rosa li agradava veure com els seus fills començaven a construir la seva pròpia vida. Anaven a la universitat, s’enamoraven, els hi trencaven el cor i amb el pas del temps i les experiències, creixien i maduraven. Entenia que aquest ara era el seu camí: volar fora de casa. Però cada vegada que la Carla o l’Oriol creuaven la porta de casa, ella sentia un buit. Sentia una buidor difícil d’omplir. Els havia portat al món, els havia educat, els havia fet créixer i ara, ells, simplement, feien la seva vida, allunyada d’ella.

Fins que en Miquel l’abraça i li diu una vegada i una altre que per ser feliços només es necessiten l’un a l’altre. Que els seus fills, quan els necessitin, vindran. Que tot anirà bé si estan units.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s