Els Reis que han marcat la meva vida.

A casa, els Reis mai han sigut una senya d’identitat. El meu germà i jo sempre vam estar més bojos per el Tió que no per els Reis. El fet de cagar el tió per nosaltres era un fet diferencial, màgic. I, evidentment, anar a veure Els Reis ens feia gràcia. Però no era el mateix. La meva mare mai ens hi va fer creure gaire en aquest conte que no parem d’explicar als més petits de que els Reis d’Orient venen de lluny i que ens portaran molts regals. Potser mai ens va transmetre gaire il·lusió perquè sabia que quan ens assabentéssim de la veritat, seria molt pitjor. En canvi, encara recordo com si fos ara la cara d’il·lusió que tenia el meu pare cada vegada que anava a rebre’ls. Ara penso que estava molt més content ell que nosaltres!

Hi va haver un any que els Reis van fer-me molt feliç, realment em coneixien molt bé. I el regal no va ser ni una joguina ni un conte ni la Game Boy. Aquell regal va significar molt per mi i a dia d’avui encara està penjat al sostre de la meva habitació. Devia ser l’any 2000 o 2001 i jo tenia uns deu anys i d’innocent ja no en tenia res. Potser per això no tenia gaires il·lusions quan cada 6 de gener anàvem a dinar a casa els avis. Però aquell dia em va marcar.

Des de ben petita, sempre havia tingut molta por a la foscor. Recordo com el meu germà se’n reia de mi per això –quan a ell li passava el mateix- i jo cada any obligava a la meva mare a comprar petites bombetes per no dormir sense cap llum. Què voleu que us digui, era poruga. A partir d’aquell moment, vaig deixar de tenir por.

Vaig obrir el regal i vaig tardar uns minuts en saber què era i quin ús n’havia de fer. Era com una petita cartolina, en forma de lluna, que es podia penjar a la paret o al sostre de l’habitació i de nit feia llum. Actualment, està penjat al sostre de la meva habitació. És el primer que veig cada matí i l’últim que miro cada nit i segurament el conservaré fins l’últim dia de la meva vida.

Els meus avis sempre van tenir il·lusió perquè el dia de Reis tots tinguéssim un regal que fos entranyable, que ens fes servei i conservéssim per sempre. I era igual quina edat teníem, si érem innocents o no. Pocs regals m’han fet tan feliç com aquell. Aquell dia, àvia, te’m vas guanyar per sempre més. I vaig acabar pensant que potser sí que els Reis són una mica màgics.

Quan tu vas marxar, una mica de màgia també se’n va anar amb tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s