M’agrada ser vella.

La Teresa tenia seixanta-i-cinc anys. Fa dues setmanes es van complir deu anys de la mort d’en Jaume, la persona amb qui va compartir vida, mitja vida. Era un 15 de gener del 2004. La mort el va sorprendre quan, com cada dia, anava caminant fins al poble per anar a comprar el diari i el pa. Quan l’ambulància va avisar la Teresa, ja no hi havia res a fer. Ni tan sols se’n va poder acomiadar. Després de la mort del seu marit, la seva filla Alba li va proposar que anés a viure amb ells. Però la Teresa, d’immediat, s’hi va negar. Ara li tocava aprendre a viure sola i descobrir-se a ella mateixa. Saber què era la verdadera vellesa i per res del món volia fer nosa als seus fills, que havien de viure la seva vida. La que els hi tocava.

Sempre va tenir molt clar que no permetria que les parets li caiguessin a sobre. Si en Jaume la veiés, s’enfadaria molt i acabarien tenint aquelles discussions tan típiques d’enamorats. Ho enyorava tot d’ell: esmorzar junts cada dia, caminar agafats de la mà passejant la gossa, veure créixer els néts o fer algun viatge de tant en tant. Mai més podria tornar a fer tot això amb ell però sí que ho podia fer sola.

Havien passat deu anys i la Teresa, a poc a poc, es va anar descobrint. Va comprovar que sí, que podia ser feliç a pesar de sentir que la pèrdua del Jaume havia sigut com si li amputessin les dues cames. Li havien trencat mitja vida.  Amb el pas del temps, es va adonar de tot el que tenia per davant. Es sentia més cansada, fatigada, i els seus genolls cada vegada li permetien fer menys coses però això també era un signe de la vellesa. No obstant, tenia il·lusió per viure, perquè s’ho mereixia. Avui li tocava anar a dinar a casa l’Alba, la seva filla. La seva néta complia quinze anys i es mereixia una celebració com cal. Hi hauria les seves quatre filles i les corresponents parelles. Des de que va morir en Jaume, la Teresa notava que la seva família estava més pendent d’ella, que volien mimar-la i compensar l’adéu del que havia sigut el seu company durant quaranta anys. Tenia la sensació que les seves filles estaven molt més preocupades per ella que no ella mateixa.

Només arribar, la van rebre amb els braços oberts. Sobretot l’Alba, que sempre havia sigut la més sensible, a qui més li va afectar la pèrdua del seu pare. A mig dinar, quan es va fer un silenci, ella va fer la gran pregunta:

–       Mama, com pots estar tan radiant estant sola? No enyores el pare? Com et sents sent una dona vella?

Després de pronunciar l’última frase, l’Alba va maleir-se a si mateixa. Sempre havia sigut molt impulsiva i ara temia que la seva mare es molestés. Era lògic. La Teresa es va quedar parada un moment i va fer un somriure forçat.

–       M’agrada que em preguntis això, nena. La vellesa és un regal que no descobreixes fins que la vida et posa a prova i no tens cap altre remei que superar-la. Que aprendre a viure amb tu mateixa. Quan va morir en Jaume, no vaig tenir ni temps ni forces per plorar-lo. Saps què? Ara no tinc cap obligació de res, ara puc ser jo. No he d’afanyar-me per fer el dinar si em fa mandra, no he de netejar la casa, ni tinc pressa per fer-me el llit. I, si em ve de gust, agafo un taxi i me’n vaig a la platja. Saps què faig quan sóc allà? No em quedo com un estaquirot prenent el sol com fan totes les nenes joves. Em meravella nedar entre les onades, sentir l’aigua com em cobreix el cos, sense que m’importin les mirades de compassió dels que m’observen. Allà ells. Obliden que ells també es faran vells. I quan ho facin, lamentaran no haver viscut al màxim cada minut. Quan tenia la teva edat, la mare sempre em deia que aprofités cada moment, que no em quedés tancada a casa. I això és el que he fet sempre. Enyoro cada minut de la meva vida al teu pare però ara sóc feliç, sóc lliure. Perquè el vaig disfrutar i el vaig estimar quan tocava, i ho vaig fer intensament. Com només s’estima una vegada. En realitat, sóc afortunada. Molts mai viuran un amor així. Sí, m’agrada ser vella.

L’Alba tenia els ulls plorosos i no es va sentir capaç d’articular ni una sola paraula. Va pensar que en una altra vida, voldria ser com ella. Tindria la seva bellesa, la seva fortalesa i no es lamentaria per coses banals. Li va fer un petó i li va dir: ‘Mama, vols cafè?’. I la Teresa va somriure, com somriuen les persones orgulloses, que se senten felices amb el que tenen.

 

2 pensaments sobre “M’agrada ser vella.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s