El principi del que semblava un final.

Feia dies que la Laia sentia que alguna cosa no anava bé. Físicament, se sentia terriblement cansada, caminava irregularment i algunes vegades li costava mantenir l’equilibri. Al principi, no hi va donar massa importància ja que només feia cinc mesos que havia sigut mare i amb un part complicat. Però l’Albert, el seu company de vida, estava molt preocupat per ella. La constància i la tossuderia de la Laia va ser una de les coses que el va enamorar d’ella però ara era impossible convèncer-la perquè un metge la visités. L’Albert començava a pensar que tenia por del veredicte final. Fins que un dia la Laia es va desmaiar quan anava a portar en Gerard, el seu fill, a casa els seus pares i en aquell moment es va adonar que volia saber-ho tot. Perquè, en el fons, intuïa que a partir d’aquell moment, les coses canviarien molt.

Li va demanar a l’Albert que l’acompanyés al metge. No volia anar-hi sola i sabia que el seu gran recolzament era ell. La Laia sempre havia tingut una intuïció poderosa, aquella sensació que alguna cosa no anava bé. I rara vegada fallava. L’Albert ho sabia i una de les coses que li feia més ràbia d’ella era això, que li pogués llegir el pensament. I no, ara tampoc s’equivocava. El metge els va confirmar el pitjor dels diagnòstics: ‘Has tingut un ictus. T’hem d’operar’. El doctor va seguir parlant, els va explicar quin tractament havia de seguir, quins efectes i seqüeles comportaria l’operació, el llarg camí fins a la recuperació etc, però l’Albert no sentia res. Se sentia com si estigués tancat en un ascensor, en estat de claustrofòbia. El seu fill tot just havia fet cinc mesos i un desconegut li acabava de dir que havien d’operar d’urgència a la seva dona.

Van sortir de la consulta i es van assentar en un banc amb vistes al mar. A l’Albert li feia molta ràbia veure-la tan serena. No ho podia entendre. Li acabaven de dir que estava greument malalta i ni tan sols havia deixat anar una llàgrima.

–       Perquè no has plorat en saber el diagnòstic? Mai t’havia vist tan freda.

–       Perquè no m’ho puc permetre. Perquè a casa hi ha una coseta petita que depèn de tu i de mi i no em perdonaria mai deixar-lo sol quan tant ens necessita. Ni boja.

L’Albert la va abraçar i no es van dir res més fins arribar a casa.

Havien passat quatre mesos. La claror començava  a entrar a l’habitació de l’hospital on la Laia seguia el seu tractament. Recordava aquests moments amb un somriure. No se sentia bé, sentia com dins del seu cap algú donés cops amb un martell i tenia la sensació que estava en una muntanya russa però els seus dos homes eren la seva raó. I lluitava per això, perquè no li quedava cap més remei que no defallir.

Veia molt poc a la seva parella ja que ell es passava moltes hores a l’oficina i a més cuidava del seu fill i ella ho entenia. Feia tres setmanes que no veia en Gerard ja que els metges els van aconsellar que no era bo que sent tan petit trepitgés un hospital i ella ho respectava però li trencava el cor. Era com estar a mil quilòmetres fora de casa. Va agafar el comandament i va encendre la televisió. La Marató de TV3. Immediatament, va apagar l’aparell i va respirar fons. No necessitava més desgràcies, necessitava alguna cosa que la fes reviure, que la fes sentir una dona. Guapa, apassionada i estimada per els seus.

Com si fos un pressentiment, el seu mòbil va vibrar. Era l’Albert: ‘Hola, reina. Com estàs? Ara estic jugant amb en Gerard. No ha dormit ni una hora seguida i més que mai he pensat en tu. En com de valenta ets i en la festa que et prepararem quan tornis a casa. Perquè tornaràs. I, per cert, avui el nostre petit ha fet les seves primeres passes. Com desitjaria que haguessis pogut veure aquest moment. T’estimo’.

I la Laia va plorar, però aquesta vegada, de felicitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s