Persones que et fan obrir els ulls.

Per a la Laura la feina era una obligació més que no pas una vocació. La seva vida social se’n ressentia cada vegada més i en el terreny sentimental  se sentia incompresa. Fins que un dia algú li va fer veure que les coses que et passen són conseqüència de com et comportes, de les teves decisions i de la teva manera de veure la vida. El got sempre serà mig buit si no fas res més que lamentar-te.

Feia dies que el seu germà la veia en un altre planeta, sense viure, sense prendre decisions. Deixant que la vida passi. Mai no havien tingut una relació massa estreta i no sovintejava el fet que s’asseiessin i s’expliquessin la seva vida. Sabien, però, que l’única certesa és que sempre es tindrien l’un a l’altre. Quan la Laura s’escoltava l’Oriol, el seu germà, tenia la sensació que res és prou greu com per sentir-se poca cosa. A vegades no necessitem grans coses. Només saber que hi ha algú que està pendent de nosaltres, que ens eixugarà les llàgrimes i que, fins i tot, aguantarà les nostres enrabiades, per freqüents que siguin.

Era diumenge. El rellotge marcava les onze del matí i ni tan sols s’havia vestit ni fet l’esmorzar. Fins que va arribar el seu germà i la va despertar del seu món per travessar unes barreres que, en el fons, no feien més que fer-la sentir amargada. Infeliç. La Laura el va mirar com si no volgués escoltar un altre sermó.

  • No pots seguir així, Laura. O fas alguna cosa per sortir d’aquí dins i veure món o seré jo qui ho faci.
  • No siguis pesat, ja saps com han anat les coses.
  • Sí, les coses no han anat bé però aniran a pitjor si tu no fas res per canviar-les. Deixa de pensar d’una vegada que tot el que fas està malament. Que no et mereixes la vida que tens. Oblida-ho i fes el favor de viure. Somriu. Apassiona’t. No deixis que ningú et digui com t’has de comportar o com t’has de sentir. Aquest dret només te’l pots permetre tu.

La Laura va sentir que les llàgrimes començaven a fer-li tenir els ulls vidriosos. No va dir res i es va limitar a abraçar el seu germà. No era una abraçada normal. Era d’aquelles que t’omplen el cor. L’Oriol se la va mirar amb preocupació i, abans de marxar, tancant la porta, li va dir: ‘Truca’m. Pel que faci falta. Seré aquí’.

Ella va respirar a fons, va anar al lavabo i es va rentar la cara. Havia de sortir com fos d’aquell laberint. Es considerava una dona valenta, oi? Havia arribat l’hora de demostrar-ho. Quan va sortir de casa per anar a passejar el gos es va topar amb el seu veí. I sincerament, no era el millor moment perquè en Nil li fes un somriure d’orella a orella i intentés una altra vegada convidar-la a sopar, novament sense èxit.

Com sempre, es va mostrar encantador i ella, un cop més, es posà a la defensiva. Com si li fes por tirar-se a la piscina. En Nil li va deixar molt clar, tàcitament, que durant el dia no havia de fer res. Però ella no es va donar per al·ludida. Es van acomiadar i ell va somriure, convençut que aquesta vegada ella no guanyaria

Arribada a casa, la Laura estava molt nerviosa i sabia que no estava fent les coses bé. Que no podia donar lliçons de valentia quan no se les aplicava. Va agafar el telèfon i va trucar-lo preguntant-li si ja tenia algú per anar a sopar o preferiria anar-hi amb ella. Ell ni s’ho va pensar.

 Van estar més de tres hores junts i va ser la primera vegada que la Laura va sentir que aquella era ella. Que no hi havia subterfugis ni realitats amagades. Es va deixar endur, no va pensar en res que no fos la persona que tenia a davant i es va buidar. Ella sempre s’havia rumiat molt les coses. Rumiava i rumiava i acabava patint per coses que, ben mirat, no tenien cap tipus d’importància. Aquella nit va aprendre que les coses s’han de fer tal com les sents. Tal com raja. Sense pensar en si el que estàs fent està bé o no. No recordava l’última vegada que s’havia sentit tant bé amb algú. Tant propera, tant valorada. Sentint que la seva seguretat era a l’altre costat de la taula.

Sovint ens passem la vida buscant a algú que no se sap on és quan en realitat el tenim davant dels nostres nassos. Però som incapaços de veure-ho. Fins que arriba un dia que algú et fa obrir els ulls. Que et fa sentir tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s