Els maleïts records.

Feia quinze dies que en David havia marxat de casa. La situació era tant insostenible entre ell i la Laia que un dels dos havia de fugir. I, el més valent, va ser ell.

La Laia ja no sentia res. Ni amor ni dolor.  Estava trencada. Només es posava uns texans i una camisa per anar a treballar. Era el mínim que podia fer. Què faria si al bufet d’advocats on treballava la veiessin amb els ulls plorosos i un xandall? Anava de casa a la feina i de la feina a casa. El que per la resta de la humanitat era un acte de normalitat, a ella se li feia una muntanya. Li costava llevar-se i mirar-se al mirall. Es mirava i pensava que havia perdut molt més que un company de vida; havia perdut mitja vida.

Ella no havia conegut res més que en David i ara se sentia fora de lloc. Es van conèixer quan els dos acabaven de complir la majoria edat i, a partir d’aquell moment, no vivien per res més que l’un per l’altre. Eren feliços ells dos sols fins que un dia, l’amor s’acaba. Perquè res és etern encara que alguns ens ho vulguin fer creure.

El mòbil estava sonant. Era la Clara, una de les seves millors amigues. Estava embarassada. Va decidir no agafar el telèfon. Perquè ho havia de fer? Perquè la Clara li expliqués la meravellosa sensació que és estar esperant un fill? No calia.

La Laia necessitava fer un canvi de vida. Trobar alguna cosa que la fes sentir important, viva. Va obrir el calaix del costat del llit i va treure tot el maquillatge, disposada a llençar-lo.  Va trobar papers i es va aturar. Estaven dins d’un sobre perfectament plegats. Cartes, records i felicitacions. Els tocava, els llegia i les llàgrimes li van començar a sortir. Totes les cartes eren d’una mateixa persona: la seva mare. No s’havia parat a pensar quanta falta li feia fins ara. Quan ja no la podia abraçar, quan no podia confessar-li que se sentia buida. La mare ja no hi era per dir-li que tot aniria bé, per fer-la sortir d’aquest maleït malson. Només ella podia fer-la reviure i l’havia deixat massa d’hora. L’havia abandonat quan més la necessitava.

I sí, llavors, la Laia es va enfonsar i va plorar a llàgrima viva. Sanglotava. Com es plora quan ets un nen. Quan la teva ànima parla. Plorava per els que han marxat. I  per ella, per no sentir-se capaç de seguir caminant. Algun dia la seva mare li perdonaria tanta feblesa, tanta falta de lluita.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s