Saber relativitzar els problemes

Donem massa voltes a les coses, als nostres dubtes, als nostres problemes. No veiem les possibles solucions, tendim a la negativitat i això la gent del nostre voltant ho nota. Ho palpa. Aquesta actitud pot acabar afectant-nos molt, no ens permet viure. Vivint així, no som lliures. Fins que un dia algú ens fa adonar que res és tan greu com ens pensem, que tot acaba tenint solució. Sovint, ens aboquem al pou de seguida. Sense mirar les coses des d’una altra perspectiva, més fredament. Res, excepte la mort, ens ha d’impedir seguir. Per molts ganivets de punta que ens caiguin. Això sí, actuant amb el cor. Mai podràs retreure’ t res a tu mateix si fas les coses com tu les sents. Quan actuem seguint el cap, aquest ens fa veure els nostres límits i l’únic cert és que aquests no existeixen. Els creem nosaltres mateixos.

Mai he sigut gaire apassionada de la planificació ni de tenir grans reptes a llarg termini. La clau és anar-se superant a poc a poc, sabent que tot costa molt, que ningú et regalarà res. I no defallir mai. Quan volem assolir fites llunyanes hi ha la possibilitat que ens en cansem, de que acabem cremant-nos i tirant la tovallola. En canvi, els reptes que sentim que són més fàcils d’assolir ens motiven molt més. I durant el procés, ens fa sentir molt plens.

Quan miro enrere, m’adono de les infinites vegades que m’he equivocat. Com desitjaria tornar enrere i actuar diferent. Amb l’experiència d’ara. Llavors, m’aturo un moment i em dic que això és impossible. Que sóc com sóc per tot el que he viscut i les persones que han entrat i sí, també, sortit de la meva vida. De les quals he après una barbaritat. Prendre decisions pensant en el passat és perdre el temps. Només serveix per martiritzar-te encara més i acaba impedint-te tirar endavant. El passat, el camí que has fet fins arribar aquí, ja no el pots canviar. El que sí pots canviar és el teu futur. El que vindrà. En el fons, tot depèn de tu.

La vida m’ha ensenyat que quan aconsegueixes una cosa no t’ho has de creure gaire. I quan sents que has perdut tampoc t’has d’enfonsar. La vida no és una competició perquè, al final, només competeixes contra tu mateix. El dia que vaig adonar-me d’això no vaig tenir por perquè em vaig sentir capaç de menjar-me el món. Res serà impossible per tu si realment t’ho creus.  La fe mou el món.

Ens han fet creure que els somnis són només això, somnis. Que són irreals. Impossibles d’aconseguir. I no. A vegades, la realitat supera la ficció. A vegades, els somnis poden fer-se realitat. Només cal sacrifici, esforç, una mica de sort i molta constància. Sembla fàcil oi?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s