La dècada dels vint

Ja no tens setze anys. N’acabes de fer vint-i-tres i el que no fa gaire temps et motivava i creies que donava sentit a la teva vida, ara ni tan sols et produeix un somriure. Comences a valorar altres coses. A veure quina és la realitat, la vida de veritat. No aquella en què et creies el melic del món. On pensaves que et menjaries el món. Que ningú t’aturaria.

Els vint és aquella època en què el teu club d’amistats es comença a reduir. On comences a seleccionar millor els teus amics. Aprens a prioritzar les persones i a allunyar-te de les que et volen mal, de les que no hi són quan has necessitat que algú t’eixugui les llàgrimes i et digui que no permetrà que cauràs. Perquè t’hauràs aixecat molt abans. Arriba un moment en què t’adones que els amics que creies que serien eterns, no ho acaben sent. I fa mal, molt mal. Aprens que els que només estan amb tu per gaudir de somriures i moltes festes no serveixen per res.

Les aglomeracions ja no t’agraden, és més, et posen d’un mal humor que ni la teva millor amiga és capaç d’aguantar-te. No et pots ni moure, no pots ni ballar i a sobre la nena que no arriba ni a la majoria d’edat que tens a davant, porta una cigarreta a la mà. Cosa que no pots suportar perquè ni tan sols et veus capaç de respirar. Quan eres adolescent, això t’encantava.

Les cites d’una nit et comencen a semblar ridícules i ni tan sols tens ganes d’una nit de discoteca per entretenir el dissabte. Prefereixes veure una pel·lícula a casa d’un amic, fer quatre pizzes i gaudir d’una bona conversa. És en aquests moments quan t’adones que a tots ens convindria tenir més vincles. Com els que teníem a l’escola. On no hi havia interessos ni mitges veritats, no hi havia problemes i tampoc hi havia preguntes. On allò era amor de veritat. On els vincles que fas en aquesta edat són molt difícils de trencar. I rarament els tornes a trobar a l’edat adulta.

Els vint és l’època en què les teves responsabilitats es fan verdaderes, importants. Els teus hàbits i les teves decisions marcaran el teu futur. Comences a buscar coses que verdaderament t’omplin i deixes de guiar-te per el que fan els altres. Comences a veure tot el que han fet per tu els teus pares i lo poc que els hi has sabut tornar. Busques una estabilitat laboral fins i tot quan ningú et dóna una oportunitat. Comences a buscar el que verdaderament t’apassiona. T’adones que ets bo en alguna cosa i llavors, quan arribes a una fita, et sents la persona més afortunada del planeta.

Aprens, a base de patacades, que ningú és imprescindible. Que has d’escoltar l’opinió dels teus però en una justa mesura. Prenent les teves pròpies decisions i no la dels altres. Aprens que les parelles arriben i se’n van, però que hi ha persones que es queden. Que sempre seran aquí. Que hi són fins i tot quan et poses insuportable, quan ets difícil d’aguantar. En el fons, les persones no necessitem grans coses per ser feliços. Només volem tenir a algú incondicionalment. Saber que no ens fallarà. Ni tan sols quan no ens ho mereixem.

És l’època del canvi.

2 pensaments sobre “La dècada dels vint

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s