La bella vellesa

Sóc afortunada per tenir a prop de casa uns paisatges espectaculars. Idíl·lics. Ideals per buidar la ment, sense res a fer. Només abandonar-me a mi mateixa. És el meu racó de pensar. Només se senten passar els cotxes, les motos, els tractors. Hi ha una pau que difícilment trobo enlloc.

No hi vaig molt sovint però reconec que de tant en tant em va bé. M’agrada estar sola, reflexionar sobre el què faig, com ho faig i a on vull arribar. Algunes persones em diuen que estar sola no és bo, que fa que dramatitzis més i et busquis problemes on no n’hi ha. Possiblement. Però sense aquests moments jo ja no sabria viure.

Fa uns dies ho vaig tornar a fer. Vaig deixar el cotxe a uns dos quilòmetres i vaig començar a passejar. Era un camí de carro que estava envoltat de camps de falç. Mirava d’una punta a l’altre com el meu germà conduïa el tractor. Aquella ‘bèstia’ tan grossa que a mi em sembla impossible de dominar i ell la fa anar com si res. Com si fos el més normal del món.

Em vaig fixar que a prop meu hi havia un home gran. Devia tenir uns vuitanta anys però tenia l’aparença d’un home vital, enèrgic, feliç. Molt feliç. Portava una camisa blanca i pantalons grisos però tenia una planta envejable. Anava amb bastó i li costava caminar. M’hi vaig apropar. Les seves primeres paraules van ser: ‘Hola, nena. Què fas per aquí?’. Em va costar entendre’l. Per por a que ell s’adonés que no l’entenia, vaig començar a mirar-li els ulls i em vaig perdre en ells. Potser no tenia el do de la paraula i l’edat se li començava a notar, però vaig pensar que a molts ens encantaria ser tan autèntic com ell. Els seus ulls brillaven quan em parlava.

De cop, es va girar i va començar a mirar el tractor que anava d’un cantó a l’altre del camp. ‘El coneixes aquest xaval? Cada cop que sé que ve per aquí, surto a caminar i a l’acabar, s’apropa a mi i fem la xerrada. Saps perquè vinc? Perquè ell m’escolta. No em rebat. Segur que es pensa que sóc un vell que no calla mai però no protesta. Només em mira i m’escolta. I creu-me que això és molt més del que espero, a la meva edat. Quan ja no et queda ningú, això és com tornar a ser un nen petit. Quan venia aquí, acompanyat del meu pare i sentia que existia per algú’.

Vaig sentir alguna cosa dins meu que es removia. Em va colpir tant que no vaig saber què dir. Vam caminar junts fins que va arribar a casa seva. Ell era una persona que valorava el contacte, les mirades, l’afecte, el sentir-se valorat. Potser no ho tenia tot però tenia una dignitat que molts pagarien per tenir-la.

En el moment que buscava les claus del cotxe per tornar a casa, agafar bolígraf i llibreta i buidar tot això, sonava el telèfon. Era la meva millor amiga, demanant-me per anar a fer una copa. Només vaig poder articular una frase: ‘Avui he conegut una persona increïble. D’aquestes que canvien una mica les teves prioritats’.

2 pensaments sobre “La bella vellesa

  1. Fantàstic. Emotiu. Grandiós. Magnífic. Amb molt de sentiment. Dels millors articles que has escrit. Tornes a barrejar i fas un joc de paraules amb la Juventut i l’experiència genial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s