La capacitat d’estimar

Són les set de la tarda i estic cansada. No he dormit en tota la nit. Faig un descans en la meva rutina diària. Vull oblidar-me de tot, buidar la ment, desconnectar. Camino sense destí. Vaig a parar a un parc abandonat. Hi ha un petit camp de futbol on uns quants nens i nenes es discuteixen per saber qui és el nou golejador de l’equip del poble. En discuteixen durant una estona, com si aquest fos un gran problema. Beneïda felicitat la d’aquests infants.

A l’altre cantó, hi ha una parella jove. Per les mirades que es professen, dedueixo que fa pocs mesos que s’han conegut. S’agafen de la mà intensament i es miren d’aquella manera, com mires quan tens quinze anys i et sembla que acabes de conèixer l’amor de la teva vida. Són aquells temps en què vius en un núvol permanent i no ets capaç de dedicar més de cinc minuts en res més que no sigui la persona que tens al teu costat. Per sort, acabes aterrant. Més tard o més d’hora. Al seu costat, un nen d’uns dos anys s’entreté amb un osset de peluix. I sembla la persona més feliç del món. Es curiós que per alguns sembli tan fàcil ser feliç i a altres els costi tota una vida.

Segueixo caminant. De sobte m’adono que no porto el mòbil. Tinc aquella tranquil·litat de saber que ningú em necessita. Aquell so tan pesat que no ens deixa tocar el cel amb les mans. Gaudir de la realitat. De la vida.

Arribo al carrer del costat. Regna un silenci sepulcral. No hi ha soroll. Sembla una ciutat morta. Tinc una enorme sensació de pau. Torno a la realitat gràcies a que arriba un autocar a la parada de bus. En baixa un matrimoni gran. No obstant, sembla que tinguin la vitalitat dels vint anys. Els observo. Miro com caminen, com es comporten. Sembla que arriben de viatge perquè porten dues maletes. En cap moment, deixen d’agafar-se les mans. S’assenten a un banc i ella li mostra una foto. Els dos somriuen. Els observo durant uns minuts i m’adono que es miren amb admiració, amb verdadera adoració. Com si no existís res més al seu voltant. Els miro i els admiro. Petites coses. Somriures. Mirades.

Els deixo sols i segueixo el meu camí. Em trobo a mi mateixa somrient, pensant que cal viure per moments així. Perquè som humans i tenim la capacitat de sentir, d’estimar i de ser estimats. Perquè tots, en algun moment o altre, viurem amors així. Enormes. Impossibles. Amors que en alguns casos poden moure el món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s