Etapes. Experiències. Aprenentatges.

Sovint, quan patim desil·lusions o traïcions, sentim que el món s’enfonsa. Que res tornarà a ser igual. Desitgem viure en un somni i despertar-nos d’aquest malson. No fem més que rumiar-hi, com si això pogués alleugerir el nostre dolor o canviar el curs de les coses. I evidentment, no és així. Aquestes etapes, negatives al principi, positives a llarg termini, són les que ens fan créixer. I no ens adonem que no és un malson, sinó que és una aprenentatge.

No hi ha cap mecanisme per superar-ho. Però tot és molt més senzill si t’agafes les coses per el cantó positiu. Que hi és. Sempre. Sempre hi haurà algú que et trucarà quan no t’ho esperis, o que et faci una abraçada d’aquelles que omplen el cor. Tot passa per alguna cosa. Les casualitats no existeixen. I els trens passen un cop a la vida, o a vegades, ni això.  L’esperit de superació depèn d’un mateix i de com t’agafes les coses. Creu en tu mateix. Ningú vindrà a eixugar-te les llàgrimes, ni a solucionar-te els problemes.

Una de les claus, que he aplicat més d’una vegada quan m’he sentit decebuda, és tenir la consciència tranquil·la. Saber que has fet les coses bé, que has actuat amb el cor, que ho has enfrontat TOT, per molt mal que faci. D’aquesta manera, no et penediràs mai de res. I si tornessis a començar, actuaries de la mateixa manera. Aquesta és la verdadera lliçó de la vida.

Res és permanent i ningú és imprescindible. Per molt que la societat ens faci creure en les mitjes taronjes i en l’amor per tota la vida. Ideals que no serveixen per res. Bé, sí, per estavellar-te contra la paret.