La sanitat que ens mereixem?

És la segona vegada en tres mesos que trepitjo un hospital. I ja que aquesta és la situació, he decidit agafar-m’ho pel cantó positiu. Que sempre hi és. Lluny i fosc, però hi és. Aquests dies que he anat a l’hospital no m’he quedat només assentada a la butaca de l’acompanyant del malalt, ja que llavors és més fàcil caure en el pessimisme i el mal ambient que sempre sembla haver-hi als hospitals.

Me’n vaig a donar voltes pels passadissos, contemplo les infermeres i la gran feina que fan, que no sempre és agraïda. No lo prou que es mereixen. M’agrada sentir aquests noms tan estranys de noms de medicaments o noves malalties i veure com per ells és la seva rutina diària. És una d’aquestes professions que són totalment per vocació. M’agraden les persones que exerceixen professions complicades, llargues, lluitadors i molt dures. Són persones transparents i agradables, el que realment necessiten els malalts, sobretot la gent gran.

No obstant, és una de les professions més castigades per aquesta crisi. Una crisi econòmica, financera i… social. No només les infermeres i metges s’han trobat amb retallades. Els pacients, també. A cada habitació de l’Hospital General de Vic i una butaca, molt còmoda, per l’acompanyant i una tele. Tot és molt bonic fins que descobreixes que si vols quedar-t’hi la nit a acompanyar el malalt has de pagar cinc euros diaris i, òbviament, per veure la tele també has de pagar el mateix import que com a molt dura unes 4-5 hores. En el moment que m’ho van dir em vaig quedar una mica estupefacta i no vaig ser capaç d’obrir boca.

Amb el pas dels minuts, no podia deixar de reflexionar-hi. L’Administració tracta els hospitals com un luxe. És normal pagar per estar a un lloc on no el voldríem trepitjar mai? On voldríem fugir-ne només fer-hi la primera passa? És això? Anar a un hospital no es tria i tal com està la situació, no tothom es pot permetre pagar per TOT. És indignant.

Sóc conscient de la situació que té el govern i de que si no té ingressos, d’alguna manera n’ha d’aconseguir. Però no d’aquesta manera. És inadmissible. Abans de retallar a la sanitat, hi ha molts altres llocs o entitats on les retallades potser serien més efectives i s’hi acabaria trobant el sentit. La sanitat no es toca. No es pot tocar.

Ningú ha pogut controlar la crisi econòmica, ni la financera. I ningú podrà controlar la social. Ni farà el més mínim per solucionar-ho. Perquè no els interessa.

2 pensaments sobre “La sanitat que ens mereixem?

  1. De nou, un article que et caracteritza com a persona humana, conscient i crítica. Estic d’acord amb tot però en els exemples que cites, puc arribar a entendre el pagament. Passa exactament igual a l’hospital d’Andorra : La tv es paga. La resposta es que et pots passar de tv. Dormir a l’habitaciómes paga. La resposta es que hi han un llançols, coixins… a rentar després. Pots dormir sentat o estirat, en cas de tenir un sofà sense el servei mencionat. Entenc que ja paguem dels nostres diners la sanitat però la resposta és que les extres o “luxes”, no. No haurien d’haver retallades per a la sanitat però puc entendre si m’ho demostren, una sobredimensió de professionals. Si es compraven 500 llits nous, potser amb 300 fan. Si es compraven 500 cadires de rodes, potser amb 300 fan. Aquesta és una de les explicacions quan vaig demanar a “entesos” del perquè d’alguna retallada. No obstant, comparteixo plenament, l’essència de l’article.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s