Vellesa s’escriu amb b.

Recordareu de l’últim post que parlava d’hospitals. Vaig estar-hi d’urgències un dia i encara tinc gravades les imatges on transportaven d’habitació a habitació els malalts. Un 90% eren persones grans.  A part de ser persones molt grans, es notava que estaven en estat greu, molt greu. M’inspiraven una tendresa infinita. Però a la vegada se’m trencava el cor. I pensar que jo em preocupava de la meva mononucleosi…

Vaig pensar que ningú mereix arribar a la vellesa així. Que poques coses hi deuen haver més tristes que comprovar com amb el pas dels anys et vas fent més i més petit i que no et pots valer per tu mateix. Que no recordes ni tan sols el teu nom. Ells, potser preferirien no viure en una situació irreal sinó descansar. En pau. Els que tenim avis amb el cap ben clar, potser més clar que els més joves, desitgem amb tot el cor arribar a la vellesa així. Recordant-t’ho tot a la perfecció. I explicant als néts les batalletes de sempre, que ja se saben de memòria. Així és com tots volem morir. Fàcil de dir, no?

Fa pocs dies em vaig creuar amb una dona gran. Les dues estàvem assentades en un banc. Ella anava acompanyada d’una nena. Vaig intuir que seria la seva néta. La seva complicitat era admirable. Semblava impossible que tal connexió pogués existir. Ella, li parlava a la petita del seu ja difunt -vaig suposar que era així- marit. No li parlava de la pena i tristesa que li produïa no tenir-lo al seu costat, que segur que era molta. Li parlava de com era ell, de com es van enamorar i que ara veient-ho amb la perspectiva del temps, hi hagués volgut tenir més fills. La seva veu era dolça, tendra. I la nena l’escoltava amb molta atenció, la venerava.

Aquella mateixa tarda se’m va acudir que el meu pròxim post seria aquest. Hi ha moltes noies joves, guapes, belles. Però aquesta dona realment era vella.  Amb b. Vaig somriure. I vaig pensar que bonic ha de ser arribar a aquesta edat amb la satisfacció de fer les coses bé. D’encara sentir-te feliç d’haver estimat una sola persona. De no penedir-te de res. Potser no és tan difícil d’aconseguir, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s