Trepitjant un hospital.

Avui he trepitjat l’Hospital General de Vic per fer-me unes analítiques. L’última vegada que hi vaig anar tenia dies, mesos. He tingut moltes hores per esperar-me i poder-me fer una idea de què és la sanitat i de que no tot el que s’explica a la tele és veritat. Sempre he sigut molt anti hospitals; aquella sensació d’entrar a un hospital i sentir aquella olor tan característica sempre m’ha posat molt trista i he fet tot el possible per no trepitjar-ne cap. Però quan portes més d’una setmana malalta i el medicament no fa efecte.. és inevitable anar-hi. Sí, ja sé que no hauria d’anar a última hora però penses que serà un simple constipat i que ja passarà. I passen els dies i estàs igual o pitjor.

He estat a la secció d’urgències. Pensava que a urgències no hi hauria tanta gent. Estava ple de persones grans, n’hi havia massa i sospito que no tenien una mononucleosi com la meva. Els passejaven d’un cantó a l’altre. Jo me’ls mirava amb tristor. Em semblaven marionetes. Fer-se gran, així, hauria d’estar prohibit.

Al meu costat, hi havia una nena de 4 anys. La Maite. Adorable. Havia ingressat per uns vòmits i febre. No la podia veure però la nena no parava de parlar. Quina gran companyia que m’ha fet! Així com us dic que veure aquestes persones grans m’ha entristit, veure aquesta nena i com la mimava la seva mare m’ha omplert el cor. Les dues jugaven com si fossin infants. La seva mare la cuidava amb amor, li feia bromes. I jo somreia. Per sort, ja li han donat l’alta.

Tots sabem que a vegades el tracte rebut per l’Administració Pública no és el que esperàvem. Per els motius que sigui. No us heu trobat mai amb que a un hospital, a un centre educatiu o a un organisme públic, us han tractat de mala gana, com si els suposés un esforç molt gran atendre al públic? M’hi he trobat moltes vegades però avui no seria aquesta. Les infermeres que m’han atès són de deu. Educades, mimoses i molt preocupades.

Home, sweet home.