Canvis. A vegades molt necessaris.

No us ha passat mai que hi ha moments en que us sentiu ofegats, pressionats, perseguits? Que necessiteu sortir de la bombolla en què us trobeu i VIURE? Només viure? Sense perjudicis ni crítiques?

Tots ens hem sentit així. I sovint, somiar és gratis. El desig és diferent de la realitat. Vols escapar, fugir del dolor, de la traïció però no pots. És superior a tu. A l’hora de la veritat no tens el que s’ha de tenir per fer-ho. I penses que quan facis el pas, ho hauràs aconseguit. El teu dol haurà acabat. I no és així. Encara queda molt. La lluita continua.

Sovint pensem que s’acaba una etapa quan la deixem enrere, quan aquella persona ja no és amb nosaltres. I no és així. Ni molt menys. Cremem una etapa quan hem tancat la ferida, quan hem sapigut perdonar (que no oblidar). Quan ens sentim plens amb la nostra vida i girem el full. Perquè al costat d’aquest carrer hi ha una nova vida. Una vida que ens espera. Amb moments meravellosos i amb moments que voldríem que la terra se’ns emportés.

Quan has plorat, quan has patit i quan hi has reflexionat amb el temps que ens dona la perspectiva per veure les coses diferents, t’adones que tot passa per alguna cosa. Que el millor sempre està per arribar. Que la lluita sempre serveix per alguna cosa.

 I de cop, quan no ho busques. Quan no ho vols. Quan ho allunyes de tu. Quan no vols ni sentir parlar-ne. Passa. I et trastoca el teu món. Aquest món que a tu ja t’agradava, que no necessitaves res més. I passats els dies, et preguntes com pot ser que hagis tingut tanta sort. Perquè tot allò que sempre has desitjat, ara és amb tu. I ho penses conservar.