Creus en el destí?

L’altre dia, per casualitat, vaig sentir una conversa al tren que em va fer pensar. Una noia es queixava amb una amiga, suposo, i no parava de lamentar-se de totes les coses dolentes que li havien passat. Que tot li passava NOMÉS amb ella. Que era injust. El primer pensament que vaig tenir va ser que si anava per la vida amb aquesta filosofia, és clar que el realment bo de la vida no li arribaria. O si li arribés, no ho sabria gaudir. Anar de víctima l’ajudava? La feia sentir més bé?

Si sempre penses que tot lo dolent vindrà a tu, i et deixes endur per el pessimisme, possiblement no podràs gaudir dels petits moments. De l’abraçada d’una amiga, d’una conversa amb la mare o d’una mirada tendre amb la teva parella.

Aquesta conversa em va fer pensar. Sobre com canviem les persones. I sobre el destí. Algunes persones creuen que el destí existeix. I que tots tenim un camí triat. Que les coses no passen per casualitat. Que tot, absolutament tot el que ens passa, ens porta  a un destí. I que sense aquestes experiències, bones i dolentes, no seríem la persona que som ara. Més madures i fortes. M’incloc en aquest grup. En els que pensem que aquella experiència que ens va fer mal, que ens va fer plorar, que ens va fer enrabiar ara, quan ho mirem amb la perspectiva del temps, comprovem que tot té sentit. Que algunes coses han de passar. Per aprendre’n. Perquè és molt més sensat creure al cor que al cap. El cor ens parla de l’ànima. I el cap parla racionament, amb por, sent covards .

Perquè els que posen pals a les seves rodes, en el fons del seu cor saben que s’equivoquen. Que sense creure en un mateix, res és possible. Perquè, de tant en tant, un cop a la vida, passen coses increïbles. Que t’omplen el cor, et fan somriure per tonteries i t’alegren el dia després d’un dia molt estressant.

Perquè la vida, per aquests petits moments, ja val la pena. No us la deixeu perdre.