Elles hi són sempre.

Mai he sigut una persona de tenir una gran llista d’amistats. Tot el contrari. Persones amb les que sortir un dissabte a la nit sempre hi són però trobar una persona que t’aguanti quan has begut mes del compte, que plori amb tu davant una desil·lusió sentimental, que et truqui només per saber com et sents, que s’interessi per la teva família, que et consoli quan t’has barallat amb la teva mare … Aquest tipus de persones només es troben una vegada a la vida i a vegades, ni així.

Normalment, les amistats es forgen a l’adolescència. L’altre dia, en un sopar de festa d’aniversari, vaig pensar en això. La nostra única preocupació quan teníem quinze o setze anys era saber quan ens donarien diners els pares per sortir el pròxim dissabte o quina roba ens havíem de posar per el nostre lluïment personal. En cap moment ens vam posar a pensar si actuàvem correctament i mai se’ns va acudir posar-nos al lloc dels nostres pares, els quals no deixaven de patir per nosaltres. Mai deixaran de fer-ho i ara, nosaltres, tampoc.

Han passat 6 anys i ara a les nostres trobades, no tan freqüents com abans, es parla de com veiem el futur (negre, molt negre) o de qui volem que gestioni el nostre país. Maduresa se’n diu.

Em vaig sentir molt orgullosa d’aquest petit canvi. És preciós veure que hem canviat però que a la vegada seguim sent les mateixes. Seguim rient per les mateixes tonteries. Tenim la nostra pròpia vida, no passem tantes estones juntes com abans però sabem que ens tenim les unes a les altres. Amb una sola mirada.