La passió. La vocació.

La passió. El que mou el nostre món. La passió per el que sigui. Per la nostra família, per els nostre amics, per la nostra feina, per les nostres aficions. Sempre havia pensat que a tothom li apassionava alguna cosa, allò que el feia feliç, que l’omplia. Però no. He descobert que no tothom troba a la vida allò que l’apassiona. Potser no és que no ho hagi trobat, sinó que ho té molt a prop seu però no ho ha sabut veure. A vegades, donades algunes circumstàncies, és molt més fàcil o còmode agafar el camí més ràpid, el que no ens porta problemes. Ni ens fa pensar.

 I és molt injust. I molt trist. Tots, cadascun de nosaltres, té alguna cosa en la qual és molt, molt bona. Una feina, una afició, una tasca en la que no mira quina recompensa li dóna, en la que les hores li passen volant. Dit així, sembla molt fàcil, no? No ho és tant, no tothom sap veure aquella cosa en la que és únic. En el fons del seu cor sí que ha trobat aquesta passió, però no l’explota per por al fracàs, per por al ‘què diran’. Aquesta por ens atura, no ens deixa tirar endavant. I no hi ha res pitjor que això.

 L’altre dia, em vaig trobar una persona entranyable. Parlant de la crisi, tema vital actualment a les nostres vides, li vaig demanar quina professió tenia. La seva resposta em va fascinar: ‘Jo no tinc una professió. Mai l’he tingut. El que sí que tinc és un ofici. I l’he sentit des de ben petit. Perquè quan tens una cosa que et fascina, que la fas amb amor, no hi pots renunciar’. No vaig saber què dir. Durant tot aquell dia, no vaig poder fer res més que pensar i pensar en tot això.

Ofici. Quant temps feia que no sentia la paraula ofici. Ara no hi han oficis, hi han professions. Ens hauríem de preguntar perquè. Perquè vivim tan estressats. Perquè, constantment, no tenim ni temps per posar-nos a pensar si el que fem, ens fa sentir realitzats, orgullosos, satisfets.

 No tothom té una feina de la qual se’n senti orgullós, que la faci amb gust, que no s’hi dediqui només per la satisfacció econòmica. Aquesta crisi, espero, ens ajudarà a ressorgir i a fer-nos veure que tots som especials, som únics en alguna cosa, en el que sigui. Res és impossible. Ni tan sols un canvi a la nostra vida. És possible si tu hi creus.

 La vocació no ha de ser, només, la nostra feina. També pot ser una afició. Una afició que mai vam pensar que teníem. Que mai crèiem que fèiem bé. Però que a la nostra manera, la adoràvem. Com la meva. Escriure.