Un món que em fa por.

5 milions d’aturats. 245.000 famílies on cap dels membres treballa. La setmana passada van sortir les dades de l’atur, i em vaig esgarrifar.

M’indigna, em reventa, que els que ens han portat a aquesta situació estiguin com si res. Gaudint de Palaus, d’última generació i a sobre ens vulguin donar lliçons de com hem d’actuar. Tenim una societat on els que ens hem format, hem treballat, ens ho hem guanyat i hem tingut una vida dins de les nostres possibilitats; aquests, nosaltres, som els que ara no tenim res. Per culpa d’uns quants, ja molts, que s’ho han patejat tot per el poder. El maleït poder.

Des del 2008, que no veiem la llum al final del túnel i no sembla que ens hi acostem gaire. Tot el contrari; sembla com si cada dia ems enfonsem més.

Tots els colectius en són afectats per la crisi, però per els més joves, els d’entre 18 i 30 anys crec que són els que ho tenen/tenim més negre. Estem creant una societat que als més joves se’ls diu que, tan si estudien com si no, difícilment aconseguiran una feina de la seva especialització. Quina gran motivació, carai.

Però totes les crisis tenen coses bones. I és que et fan reaccionar. Et posen en alerta. Conec, i segurament molts de vosaltres també, gent del meu voltant, que tenen un concepte de la vida i el treball una mica allunyada de la realitat. Fa uns dies, em vaig trobar una excompanya. I em vaig esgarrifar.
Té una bona formaciô i no troba feina de la seva especialització. Ha tingut diferents ofertes i no les ha agafat. Quan li vaig demanar perquè, em va respondre: ‘Tu creus que jo agafaré una feina de cambrera o dependenta de botiga per 900 euros quan puc estar a una oficina?’. Jo, incrèdula, no li vaig dir res. Potser per por a ferir-la. Perquè ella sola un dia s’adonarà del que va deixar perdre.

Bonica, alguns hem hagut de tenir feines ‘de merda’, com tu dius, per ara gaudir-ne d’una que ens encanta, que ens motiva. Les grans oportunitats no arriben a la primera de canvi i sense lluitar-les. Res se’ns regala. Res.

Les veritables recompenses de la vida, les que et fan tocar-te la cara per veure si estàs somiant, les has de lluitar i només amb esforç, paciència, lluita i treball es poden aconseguir. Els valors no només els hem de comunicar de cara a la galeria, també els hem d’utilitzar en la nostra vida, en els petits detalls, en les nostres petites accions del dia a dia.