Crisi? L’hem tingut sempre.

Crisi. Sí, avui canvio de tema radicalment. No parlo de la crisi general, la que patim tots, la que afecta a tot tipus de sectors. Això donarà per un altre article i molt més extens que aquest. Parlo del meu sector, en el que em moc, el de la meva família. L’agricultor i el ramader. Us ho explico perquè un 90% de vosaltres no teniu ni idea de res d’això.

Sempre, tota la vida, hem aguantat el sacrifici que comporta aquest ofici. Perquè sí, perquè no és una professió com podrien ser els mestres, els fusters, els actors, etc. No, és un ofici. És una filosofia de vida. Una manera de viure. És un ofici molt sacrificat, ho sabem perfectament i no ens molesta, perquè ho adorem. És la nostra vocació. Per alguns, tenir 5 dies a l’estiu per anar de vacances o fer festa només dos diumenges al mes i treballar de dilluns a dissabte fent molt més que vuit hores és un martiri, una cosa a la qual mai accedirien. Però no. Quan estimes el que fas, no hi ha horaris. Perquè la recompensa és molt més gran. I no és una recompensa econòmica, us ho asseguro.

Em fa molta gràcia que tots, absolutament tots els polítics, passin del món ramader. El que realment a molta gent dóna de menjar i als que ho produïm ens donin tan poc, ens posin cada vegada més traves i totes les promeses acabin sent incomplertes. I no exagero. Què aconsegueixen amb això? Doncs que alguns se’n cansin, que pleguin, que ho engeguin tot a rodar. Perquè arriba un moment que t’ho posen tot tant, tant complicat que no et queden forces. A la comarca d’Osona, en onze anys han decidit plegar 202 explotacions ramaderes. És casualitat, eh?

El ramader percep per litre de llet entre 0,25 i 0,31€ mentre que el mínim per cobrir els costos, els nostres costos, es mou entre 0,36 i 0,42€ per litre. La llet és un element de màxima necessitat, no? Ho confirmo però aquí hi ha grans contradiccions. El pa també ho és i cada cop que vaig al forn s’ha apujat i no poc, precisament. La llet no, és clar. No s’apuja mai pel consumidor però pels que la produïm, cada cop és menor el preu que ens paguen. Molt bonic.

Sabeu perquè no ens queixem de la crisi? Doncs perquè l’hem tingut sempre, tota la vida.No m’han, no ens han regalat mai res, tot el contrari. Només que impediments. Però això té molt més valor la lluita que hem aconseguit. I la recompensa.

I no em queixo. Perquè no canviaria res. Res del que tinc. Sí, no tinc luxes com alguns. Ni pis nou, ni cotxe nou ni tot el que tenen algunes generacions de la meva edat. Però sóc feliç amb molt menys. Però les injustícies existeixen. I s’han d’explicar.

Perquè em quedo sense paraules, quan ve algú que no té ni idea del que parla, i ens diu que mai hem tingut crisi, que som uns exagerats, que només fem que queixar-nos.

Sí, sí, el que tu diguis.