Per tu, àvia.

Avui és el dia del càncer. I tothom parla i recolza les persones que ho pateixen. El cert és que no només avui hauríem de preocupar-nos.

Recordo perfectament com era la meva àvia. Era una persona entranyable, guapa, un tros de pa. D’aquelles persones que sempre, sempre, va pensar en la felicitat dels altres, de nosaltres, que no en la seva. Sempre he pensat que jo en el seu lloc, amb el que va haver de passar, m’hagués enfonsat, totalment. Que no tindria forces ni per fer de muller, ni de mare, ni d’àvia. I ella, contràriament a tot això, ens aixecava a nosaltres. Quan tot era fosc, quan el camí era complicadíssim, ella ens deia que la fe movia el món, que sense això ella ja no seria amb nosaltres. Que ella se’n sortiria. Per collons.

Recordo que quan va morir, jo estava fotudíssima. Ho intentava amagar però molt fotuda. Per mi va ser molt més que una àvia. Un mirall per mi. Per com era. Per la devoció amb la que ens tractava. Per com ens estimava. I alguns, no van entendre que jo plorés durant dies i dies la seva mort. Potser per aquests mateixos que ho criticaven, mai han sabut valorar el caliu d’una família. D’una gran família.

Gràcies per tot el que ens vas ensenyar. Per el que vas lluitar. Fins l’últim segon. Quan ja no et quedaven forces. Prometo seguir el teu exemple. I no pateixis. Sé perfectament que allà on siguis vetlles per nosaltres, ens prives del mal i ens dius a cau d’orella que tot és possible, que sense tu la vida també és vida. Però és menys vida. Allà on siguis, t’estimo.

Un pensament sobre “Per tu, àvia.

  1. No només avui hauríem de preocupar-nos…ens hem preguntat alguna vegada, després del tsunami d’Indonesia i la quantitat de donacions que es van fer, què pasa amb la gent que encara no té a on viure? Mai més… Ens va passar quelcom de semblant a casa ara farà tres anys. Els avis, els dos, malalts i s’anaven apagant a poc a poc, els dos a la vegada. Nosaltres nit i dia amb ells mirant per nosaltres. Van marxar els dos amb 29 dies de diferencia. I vas plorar, i vaig plorar i encara els vec ara i qui no ho entengui és, com bé dius, perquè no han tingut el caliu envejable que nosaltres hem tingut.
    L’ultim paràgraf és Molt sentit. No ho hauria dit millor i crec que allà a on siguin, ens vigilen i com bé dius, és menys vida perquè ens falta el pilar de casa. Els avis i els nèts.

    Un article bastant dur. Molt sentit. Comprès nomes per gent que han tingut aquesta sort i sinó, llegint aquest escrit, és fàcil posar-s’hi a dins.

    Felicitats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s