Per tu, àvia.

Avui és el dia del càncer. I tothom parla i recolza les persones que ho pateixen. El cert és que no només avui hauríem de preocupar-nos.

Recordo perfectament com era la meva àvia. Era una persona entranyable, guapa, un tros de pa. D’aquelles persones que sempre, sempre, va pensar en la felicitat dels altres, de nosaltres, que no en la seva. Sempre he pensat que jo en el seu lloc, amb el que va haver de passar, m’hagués enfonsat, totalment. Que no tindria forces ni per fer de muller, ni de mare, ni d’àvia. I ella, contràriament a tot això, ens aixecava a nosaltres. Quan tot era fosc, quan el camí era complicadíssim, ella ens deia que la fe movia el món, que sense això ella ja no seria amb nosaltres. Que ella se’n sortiria. Per collons.

Recordo que quan va morir, jo estava fotudíssima. Ho intentava amagar però molt fotuda. Per mi va ser molt més que una àvia. Un mirall per mi. Per com era. Per la devoció amb la que ens tractava. Per com ens estimava. I alguns, no van entendre que jo plorés durant dies i dies la seva mort. Potser per aquests mateixos que ho criticaven, mai han sabut valorar el caliu d’una família. D’una gran família.

Gràcies per tot el que ens vas ensenyar. Per el que vas lluitar. Fins l’últim segon. Quan ja no et quedaven forces. Prometo seguir el teu exemple. I no pateixis. Sé perfectament que allà on siguis vetlles per nosaltres, ens prives del mal i ens dius a cau d’orella que tot és possible, que sense tu la vida també és vida. Però és menys vida. Allà on siguis, t’estimo.