Desaparèixer.

No heu tingut mai aquella sensació, només llevar-vos, en què ja sabreu que aquell dia serà horribilis? Que res us sortirà bé? Que voldrieu desaparèixer durant unes hores? Doncs avui m’he llevat així. I, certament, no m’ha passat res que em faci sentir així.

Els que em coneixeu sabeu que quan tinc confiança amb l’altra persona no paro de parlar, sóc una cotorra. I, avui, és com si volgués que el món es silenciés de cop.  Parlava amb monosíl·labs, sense ganes d’obrir la boca. Cap paraula de la família, dels amics, dels millors amics, em recolzava ni m’apujava l’ànim. I em sap greu. Un greu terrible perquè quan estàs així ho pagues, sovint, amb qui menys ho mereix.

I, per molt que ells vulguin, res, ni un petó ni una mirada fa que canviïs la visió que tens del món. Almenys, avui.

Qualsevol dia pot sortir el sol. Demà, per exemple, no?

I, llavors, quan menys ho esperes, algú, inesperadament, et fa una broma, et mira i et fa somriure. I t’adones que la vida, malgrat tot, mereix molt la pena. Molt.

 

 

Un pensament sobre “Desaparèixer.

  1. De fet, el teu últim paràgraf resumeix l’antònim del teu escrit. “Quan menys ho esperes, et fan una broma i somrius”. I és que no podem esperar estar a mercè d’una frase, d’ una mirada, d’ una abraçada…en el moment que voldríem però sabem, ja que som coneixedors del nostre entorn, que aquest moment arribarà i ens farà especialment il·lusió perquè no l’estarem esperant. No té explicació que al llevar-te sàpigues que no serà un bon dia sense motiu. Si tens la sensació de voler desaparèixer unes hores és només perquè tu ho desitjes així i per tant, no esperis que et facin una broma, una abraçada. Si ets una ” cotorra” i avui has decidit no ser-ho, se’t respecta i possiblement per això, la gent que et coneix, et deixa fer i d’altres que nomet coneixen, xom el meu cas, et podrien demanar al moment el perquè de la teva ” extranya” actitut. No comparteixo l’opinió de fer pagar amb algú el teu malestar.Els teus, , el teu entorn et coneix com bé dius, i han d’acceptar el fet de que avui, no vulguis comunicar-te o bé ser la Iona “cotorra” i extrovertida. Tots, tothom volem ser abraçada, mimats, compresos…l’ésser humà és sociables per genètica i l’antropologia així ens ho explica. Amb el temps, modifiquem comportaments però el nostre caràcter ès genètic i som com som. Faràs 22 anys i has piulat que potser has de planejar la festa d’aniversari en comptes de que t’he la planejint. I què? Aquesta reflexió és fruit del sentiment que tens avui. I si t’he la preparent i no ho saps? No adelantis aconteixements.
    Tots tenim dies així, però la racionalitat ha de passar per sobre l’emocional. El cor és un muscle, per lo tant, no pensa. Has acabat, segons llegeixo a Twitter agraint a companys teus de que estiguin aquí, doncs ja està.

    Com sempre, bon article escrit sense esborrany tal com el sents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s