Desaparèixer.

No heu tingut mai aquella sensació, només llevar-vos, en què ja sabreu que aquell dia serà horribilis? Que res us sortirà bé? Que voldrieu desaparèixer durant unes hores? Doncs avui m’he llevat així. I, certament, no m’ha passat res que em faci sentir així.

Els que em coneixeu sabeu que quan tinc confiança amb l’altra persona no paro de parlar, sóc una cotorra. I, avui, és com si volgués que el món es silenciés de cop.  Parlava amb monosíl·labs, sense ganes d’obrir la boca. Cap paraula de la família, dels amics, dels millors amics, em recolzava ni m’apujava l’ànim. I em sap greu. Un greu terrible perquè quan estàs així ho pagues, sovint, amb qui menys ho mereix.

I, per molt que ells vulguin, res, ni un petó ni una mirada fa que canviïs la visió que tens del món. Almenys, avui.

Qualsevol dia pot sortir el sol. Demà, per exemple, no?

I, llavors, quan menys ho esperes, algú, inesperadament, et fa una broma, et mira i et fa somriure. I t’adones que la vida, malgrat tot, mereix molt la pena. Molt.