El got mig buit o el got mig ple?

Perquè els dies positius, optimistes, de color rosa han de durar tan poc? Perquè sento que la felicitat s’esfuma? No heu sentit mai que els dies dolents sembla que durin molt temps i els bons passin en un no res?

Avui, sento que m’agradaria que dies com avui, on no sóc jo, on sento que tot és possible, que tot el que vull a la vida depèn només de mi, on al meu costat tinc les persones que he triat, les que m’estimen, em recolzen i no em deixen caure. I no aquelles que amb el temps he après a apartar perquè em feien mal, interessadament.

I desitjaria que aquest sentiment durés. Durés molt temps. Que demà, demà passat o l’altre no m’invaís la nostàlgia, la soledat, la poca autoestima i vells records. Però suposo que la vida és això, no?

Però llavors em trobo gent coneguda, gent que fa mesos que no veig, i tenen una mirada trista, buida. Alguns perquè els seus pares ja no hi són, alguns perquè als 15 anys s’han quedat completament sols, altres per malaltia o mancats de feina. I llavors m’adono que no, que sóc tonta, que no tinc cap dret a queixar-me. Que la vida pot ser meravellosa. Si tu ho vols.

Certament, és més fàcil d’aplicar que d’escriure.