El món que ens envolta. El futur que ens espera.

Mai he sigut la persona més optimista del planeta però últimament sembla com si tot fos negre, com si no tinguéssim més remei o més ganes que callar. I treballar. Amb silenci. Com si haguéssim de donar gràcies cada dia a no sé qui per els que tenim feina. Ja ho sé que som pocs i afortunats. Però no hauri ade ser així. Aquest no és el camí.

Tampoc us penseu que jo sé quin és el camí. No el sap ningú. Absolutament ningú. Ni els que (suposadament) ens representen. No tenen ni idea de què fer amb el país. Això és el més preocupant. El descontrol.

La veu del poble és molt més potent del que ens pensem. Molt més. Tot el que pensem dels polítics, els banquers, i no diem, realment faria efecte si tota una nació, i no quatre arreplegats, sortissin al carrer a reivindicar el que mereixem. Possiblement, hi ha polítics que actuen amb honestedat però és que no me’n crec ni una paraula. Impossible. El grau de desconfiança i traició ja és massa alt.

Ja ho va dir Pep Guardiola després de guanyar sis títols en un any: El futur és negre, molt negre.

Molt més del que ens pensem.

I no, Mariano. Que ens hagin rescatat no és com si ens hagués tocat la loteria. No. No hem arribat a aquest punt perquè haguem fet les coses bé. No. No t’equivoquis.

I sobretot, no ens enganyis més. Ja et tenim calat.