Sor María. La crueltat feta persona.

Dissabte passat, fent zàping, vaig acabar mirant ‘El Gran Debate’ de Telecinco. No solc mirar aquest canal però penso que aquest programa és un dels pocs, sinó  l’únic que es dediquen a fer. És un programa dedicat sobretot a debats, tertúlies sobre temes d’actualitat: política, econòmica, societat… i no del cor. Això és el que em va agradar. Però per una altra banda penso que també es lucren amb això, s’aprofiten de la desgràcia dels altres per fer un programa i cobrar uns diners, no pocs. Alguns d’això en diem riure’s de les desgràcies dels altres, no respectar-los i deixar-los tranquils.

Al programa, s’explicava la història de Sor María i el Doctor Eduardo Vela. Monja i metge, respectivament que estan acusats d’haver robat 30.000 nens. Tot va venir arrel de 1.500 denúncides interposades a fiscalies de tot l’Estat per mares que creuen que els van robar els seus fills després del part.

Al plató, hi havia tres mares que van denuncair el sue cas i estaven convençudes que Sor María els havia robat els seus fills minuts depsrés del part. Segons elles, no podien ni veure el recent nascut. Els hi apartaven i ja no el veien més.

Em sembla absolutament denigrant que encara hi hagi persones, que no mereixen aquest qualificatiu, que siguin capaces d’això, que se’n lucrin i que puguin viure sense cap tipus de remordiment. També m’ho sembla que hi hagi programes que visquin d’això. I, cada vegada passa més. Vivim en una societat en la qual el mal és rebut i aplaudit per tots, se’n parla a totes hores, bé i malament i els culpables no els passa res; el contrari. Vivim en una societat en la qual els honestos, els sincers, els bondadosos són apartats i ningú els presta la més mínima atenció, perquè; és clar, això no ven. Si no hi ha morbo, no val la pena aplaudir-los. Potser que entre tots hi reflexionem. Aquesta societat també l’estem construint nosaltres.

Plou i fa sol.

Dies plujosos. Dies que podrien ser com el temps; dolents, nerviosos, grisos… que acaben sent grans. Assolellats. Brillants. Dies en què tot et surt de cara, dies en què l’optimisme s’impregna dins el meu cos quan precisament aquesta no és una característica de la meva personalitat.

No obstant, desitjo que arribi d’una punyetera vegada, el sol. Perquè tot és diferent quan arriba la primavera. Quan pots anar a passejar i veure parelles felices, nens corrent pel parc, avis parlant amb complicitat…

Perquè, en realitat, qualsevol dia pot sortir el sol.